Llengua, política i democràcia (II)

Des del darrer post he llegit multitud de reaccions sobre la sentència en contra del Català. La darrera que he llegit a Vilaweb:
"Rigau demana als professors que no facin insubmissió" (Ja respondrà el Departament...)
En principi la Consellera és explícita: avisa els professors que no facin insubmissió. Però s'enganya quan diu  que el Departament  pot respondre alguna cosa, perquè res li han demanat. El Departmanent ha de dicar normatives. I els professors les han de complir. Ara bé, de la mateixa manera que la sentència interpreta la constitució, les normatives que dicta el departament poden interpretar ( a més de recórrer, naturalement) les sentències. De manera que espero que les normatives que dicti el Departament quan finalment s'hagin esgotat tots els recursos, siguin clarament en defensa de la llengua catalana. Jo com a mestre, no tinc cap obligació de llegir-me la sentència. Però si de complir la normativa que dicti el Departament. Si dicta una normativa, per exemple, en la que finalment a mi em toca, a la meva escola, realitzar l'ensenyament en llengua vehicular castellana, estic preparat per a acomplir la legalitat. Tot i que penso que això no serà bo per a les famílies que ho demanin, i si es donés el cas que hi hagués més demanda de la prevista, tampoc seria bo per a la societat en el seu conjunt. Seria clarament una discriminació per a les altres llengües que també es parlen a Catalunya. Encara que la Constitució no les reconegui. Encara que no els agradi als defensors del bilingüisme. Només són uns radicals anticatalanistes. Ho saben perfectament i no saben amagar-se'n. Representen un dels darrers fronts de recentralització de l'estat. No defensen mai el bilingïsme als mitjans informatius, ni al cinema, ni a la justícia, ni al registre de la propietat, només el defensen en l'únic lloc on el catala estava normalitzat: a l'interior de les aules ( de primària). Mai he sentit una queixa sobre aquell professor ( secundària o formació professional) que deia als alumnes que aquell qui li presentés un exercici en català ni se'l llegiria. Naturalment qui m'ho explicava no ho va denunciar per por. Hi ha milers de casos ni publicitats ni denunciats. Al final del post us n'enllaço un contra un ciutadà de nacionalitat francesa. Els mestres i professors necessitem el suport de la normativa. 
Amb tanta monolectura, alguns acaben creient-se l'argument de que vivim en una societat bilingüe. Un individu pot ser monolingüe o bilingüe, o encara conèixer més de dos idiomes, però la societat és plurilingüe, a Catalunya entre d'altres, també s'hi parla francès, anglès, àrab,... però el castellà és majoritari a tot arreu, excepte a l'escola, on des de fa trenta anys hi ha un seriós intent de normalitzar la situació.
A la mateixa notícia, més endavant podem llegir:
"El president de la Generalitat, Artur Mas, ja va dir diumenge que el govern i ell mateix capitanejarien una defensa 'clara i inequívoca' de la llengua catalana contra tot intent de marginar-la; i que tot atac contra la llengua fracassaria."
Algú s'ho creurà. A mi m'agradaria creure que aquestes frases,  fins i tot la darrera, s'acompliran. Però del desig a la realitat hi ha una distància. En aquest cas ja fa anys que tinc la sensació que PP i CIU s'entenen bé perquè defensen un idioma comú: els diners. La butaca que són els votants, la defensen tots. És per això el miserable paper del PSC. No sap a qui podrà guanyar votants si al PP o a CIU.  Del PSC no vull dir res més que em fa massa "vergonya aliena", encara no he trobat declaracions dels seus dirigents, a favor del Català i en contra d'aquesta sentència interpretativa, ni en un dels seus diaris oficiosos de major tirada.
A la foto:
Una captura de pantalla d'un dels nombrosos casos d'anticatalanisme institucional.
Retingut al pas fronterer per parlar català i no saber castellà al setembre 2009