dijous, 23 de juny del 2011

La policia. Els mossos.

Ara que estan fresques en la memòria les imatges sobre el desallotjament de la plaça Catalunya, en les quals no n'he vist cap sobre la  passivitat de la guàrdia urbana, i més fresques encara les del Parc de la Ciutadella, se'm ve a la memòria tants i tants articles d'opinió en contra la figura del mestre. Un dels arguments fonamentals és la de condició de funcionaris. Però si també ho són els policies, en el nostre cas els mossos d'esquadra, com és que ells es lliuren d'aquest atac? Serà que a diferència dels mestres, els mossos si que són uns treballadors incansables? Mossos i mestres pertanyen a dos aparells aparentment diferenciats de l'Estat. En els postulats marxistes, l'Estat és l'aparell repressiu de l'Estat. Només algunes ments privilegiades poden entendre l'abast de l'anterior significat. Però amb un xic de sentit comú, és a l'abast de tothom entendre que l'estat, encara que també ho expliquessin els marxistes, s'organitza en aparells. Els fonamentals són l'ideològic i el repressor. En l'ideològic hi trobem com a aparell fonamental, l'educatiu, i en el repressor, la polícia. No en tots els estats és exactament així, n'hi ha en els que l'educatiu hi té poc pes i en té molt la televisió. I n'hi ha que el paper de la policia es complementa amb un exèrcit nombrós.
Sigui com sigui, la diferència entre un mestre i un policia és administrativament mínima, però sentimentalment notable. El sentiment d'un mestre és que està educant. El d'un policia és que està perseguint els maleducats.
No parlaré de la diferència entre educació i ensenyament. Podem considerar-los sinònims o no. Vull reflexionar sobre els atacs als mestres funcionaris ( diferenciació entre ensenyament públic i ensenyament privat) i als mossos repressors, però també funcionaris. Ambdós compleixen la seva feina. Tal i com se'ls exigeix. S'admira el mestre, tot i que cada cop més amb reticències ( amb l'inestimable ajut de la "campanya" que he esmentat abans d'articulistes de bastant renom)  i s'odia els mossos (gràcies també a una campanya, fonamentada en les imatges i els videos, també ben seleccionats).
He sentit una certa vergonya en veure el trist espectacle de la protecció als parlamentaris en el Parc de la Ciutadella. He de confessar, encara que ho considereu políticament incorrecte, que em vaig quasi alegrar veient el Boada, crec que era, escapant i corrent com una gallina. Però va ser molt greu el que va passar. Empentes, cops i sobretot, l'agressió a un diputat cec. Tot plegat vergonyós. La responsabilitat? En un país modern, democràtic, l'inepte conseller d'interior hauria d'haver dimitit. Excepte, naturalment que aquell espectacle l'hagués desitjat premeditadament. Això si que m'indigna. Que hi hagi crisi no m'indigna. Que la crisi la hagin permès els polítics en mirar cap a un altre lloc, alguns acceptant suborns, quan els banquers jugaven amb els diners dels altres sense arriscar-hi res, si que m'indigna. Aquí, i a l'altra banda del món un empresari hi arrisca els seus diners, en el fons la seva vida. Un banquer arrisca els diners dels altres.
 Els polítics que tenim són els que hem votat. O sigui que si hi ha crisi, vota qui més ens hi pugui fer sortir. Però si t'has deixat entabanar pel binomi espanyolista PP-PSOE(amb el suport de CIU,PNV,i fins i tot d'IU), no et queixis si comences a creure que tenim crisi per anys. Ara hi haurà eleccions generals. El poder de la TV, un dels aparells fins fa ben poc monopoli de l'Estat, hi jugarà un paper ben fonamental. La tendència electoral no sembla que vagi a canviar massa. L'aparell mediàtic del PP fa temps que rutlla i entabana profundament. A Catalunya ho hem vist en algunes grans localitats, abans feus del PSC-PSOE.
Però internet creix. I comença també a córrer i fer-se sentir una certa visió de la realitat, més independent de les grans forces bipartidistes. Fa nosa als polítics no poder controlar la xarxa.
El moviment dels indignats fa por perquè no l'han pogut controlar. No pas per la possibilitat de que es converteixi en una alternativa partidista democràtica. Si ho intentessin es fragmentaria en diversos grupúsculs.
He posat una imatge de les poques que trobareu per internet sobre una agressió a un mosso. No és recent, però tant se val. Em serveix d'exemple. Vaig veure un dels famosos videos on deien que es veien els agents provocadors dels mossos. La veritat és que sí que em van semblar que eren mossos de paisà, d'"incògnit". El que no vaig veure clar, és cap agressió provocadora als seus companys uniformats. I se'm fa difícil de creure i més d'imaginar-m'ho: mireu el de la pancarta que descarrega el cop sobre el mosso (a la foto superior) algú creu que abans li ha dit a cau d'orella:-company, soc jo, ara faré veure que et pego fort!... Acte seguit, un company del mosso agredit sortiria en defensa de l'agredit, i el de la cara tapada l'advertiria dient-li: -ep! company, que sóc dels teus!
Llavors el mosso diligent empraria la tàctica de manual, fer veure que el pega amb la porra causant-li un dolor horrible.
Si això us ha semblat infantil, més infantil m'ha semblat a mi fer córrer els vídeos dels mossos de paisà per la xarxa. És més en un país democràtic, hauria de ser un delicte revelar la identitat d'un policia que actua de manera secreta. Com també hauria de ser delicte, naturalment, que aquest policia de paisà transgredís la llei.

Si no es pot demostrar l'acusació, com ha fet una d'aquestes ànimes infantils, tot i que  ja ha demanat perdó públicament pel seu "atreviement", valdria més no fer-la. Aquest representant d'una entitat, amb un fort i històric significat antifranquista , ha emmascarat el bon nom que tenia. Siguem tots una mica més conscients i responsables del que diem i escrivim.

dijous, 2 de juny del 2011

No somos nacionalistas!

Ahir vaig rebre un email, d'una amiga, un d'aquests emails sense cap altre missatge al cos que un enllaç a una proclama, en aquest cas dels "indignados". Avui, l'email me l'envia la seva filla. Sembla que tenim una millor alumna que la mestra, com se sol dir. I per això transmeto el missatge d'avui, que si que he cregut que val la pena de llegir, i naturlament de fer córrer:
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/418130-indignats-i-espanyolissims.html
Hi ha molts cops que jo també m'he sentit indignat.