dijous, 18 d’abril de 2013

Pobresa infantil



Sense comentaris.
Pobresa infantil relativa segons l'estudi de l'UNICEF:







Font: UNICEF

I encara més significatiu aquest que ens mostra la distància entre la línia de la pobresa relativa i l'ingrés mitjà de les famílies pobres:

http://www.washingtonpost.com/blogs/worldviews/files/2013/04/child-poverty-gaps.jpg 
 

dijous, 11 d’abril de 2013

L'aigua és gratis


Fa uns dies llegeixo un qui ens vol alliçonar sobre els drets. D'aquells qui intenten justificar algunes propostes econòmiques amb enganys monumentals. Vaig copiar un fragment del que escrivia, no gaire entenedor però ben significatiu:

"....tothom deia: “Si a la resta d’Espanya les autovies són gratuïtes, les nostres també ho han de ser. És un dret”. Deixant de banda que no es tracta de cap dret (de la mateixa manera que l’aigua no és gratuïta), ha calgut que vingui la crisi per demostrar que el sistema no és lògic."

 No senyor, no. Qui deia que fos un dret? Es deia i es diu, un greuge comparatiu. Si  teniu accions de les autopistes entendré la vostra opinió. Però també heu d'entendre la contraria, la dels qui no tenim accions i pensem que  ja estan pagades i ben pagades. En tot cas una posició més comprensible seria que fossin de titularitat pública i els beneficis invertits en el país. 
I l'aigua? Com que no és gratis? Sembla que hi ha un corrent de manipulació que intenta fer-nos veure el món a l'inrevés. Podem dir que ningú dona res gratis en aquesta vida. Fins i tot l'aire que respirem. En un reportatge sobre un trenet que pujava a l'altiplà del Perú es veia un venedor d'aire. Es passejava amb una gran bota que semblava de pell, com un immens sac de gemecs, el posava davant la cara dels qui sol·licitaven el seu servei i amb una aixeteta els hi abocava una certa quantitat  per alleugerir el patiment, en una ascensió on la densitat de l'aire anava disminuint cada cop més. Pagar per un servei és lògic. Sinó el paguem no l'obtenim. Però obtenir el servei de la distribució de l'aigua no és tampoc un dret. Com el del venedor d'aire del tren del Perú. És un negoci. I en el cas de l'aigua a Catalunya es més aviat és una immensa estafa.  No hi trobem  la lliure competència, allò que sembla que no sempre defenseu aferrissadament. Vaja quina societat del mercat lliure. Això és com anar a plaça i posar una parada d'objectes robats amb llicència municipal.  Clar que no és lògic el sistema.  Però no es pot dir alegrement la mentida de que l'aigua no és gratis i quedar-se tan ample. O és que no sap que hi ha lleis, encara no derogades, que regulen les fonts i els pous. Haurem de pagar per anar a beure a la font?
A la foto, un riuet d'alta muntanya.

dimecres, 23 de gener de 2013

23 de gener de 2013


Una data que potser passarà a la història. Encara podem pensar que hi hem arribat prou sencers. En els darrers dies hem vist una picabaralla dins de CIU que pot arribar a tenir un resultat decebedor en la votació d'avui. Però també pot posposar-se aquesta crisi per a dies propers. El significat de l'atac del Consell de Barcelona a Duran el sabrem possiblement avui. Així com també esbrinarem la fèrria obediència dels diputats del PSC. 
A la foto, un possible diputat del PSC o d'Unió entrenant-se, el passat cap de setmana, per a la votació d'avui.

divendres, 11 de gener de 2013

Malenconia

Passades les festes amb cert regust de melangia, em retrobo amb Labordeta.  Aquesta senzilla cançó m'ha dut el record persones senzilles i estimades. Algunes que ja no hi són.  M'ha fet pensar amb la Beatriu, un retrobament després de prop de vint-i-cinc anys de llunyania. Espero que ho llegeixis. Aquí  l'escric i poso una versió en vídeo per un xiquet "prodigi", Anchel Pablo(1), en versió de jota.


SOMOS

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

(José Antonio Labordeta)

(1)
http://www.heraldo.es/noticias/zaragoza/dos_ninos_prodigio_jota_aragonesa.html

dilluns, 31 de desembre de 2012

¿Que es esto?


Aquests dies han detingut els botxins de Víctor Jara. Un d'ells crec que encara està "refugiat" a EE:UU.
M'han vingut molts records, Allende, Neruda, he passejat a internet per  Víctor Jara i les seves cançons,  he descobert la del poema nº 15 de Neruda "Me gustas cuando callas porque estás como ausente", però m'agrada molt més la versió de Paco Ibañez,

"-¿Que es esto?...¿Que es esto?....¡Socorro!  Així cridava un dels asassins de Víctor Jara, fa uns tres anys, quan van interrompre al seu despatx de "funcionari" al ministeri de Treball de Xile. Però ni el colpejaven ni l'agredien, simplement van irrompre al seu despatx amb càmeres de vídeo, fotografies i potser altres documents...es llençà damunt la taula marranejant, tot una teatralització, en algun moment té un rampell de violència però segueix amb el "yo no he hecho nada" a veure si fa llàstima per vellet. Aquest del vídeo serà jutjat, malgrat hagin passat quasi 40 anys.
http://www.youtube.com/watch?v=2fGVS0tRa7o
No he sentit odi, ni llàstima, el personatge no té penediment, això és evident. Em pregunto quina mena d'odi sentirien quan li trencaven a Víctor Jara els canyells de les mans.  En aquells anys m'havien dit que li havien esclafat els dits, tant era, ja no podria tocar mai més la guitarra. De fet, jo era molt jove i no sabia ni quina cara tenia Victor Jara. Recordo la cara de Pinochet, em semblava pura expressió d'odi. Recordo en el film "La batalla de Chile" l'expressió d'odi contra el govern d'Allende d'algunes persones entrevistades. També recordo el discurs d'Allende:
"Mucho más temprano que tarde, de nuevo, abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor"





diumenge, 25 de novembre de 2012

Eleccions. Televisió i manipulació.


Fa uns dies, molts abans de començar l'actual campanya electoral, vaig veure un fragment d'un debat en la cadena 4TV Mediterrani. Em despertava d'una curta migdiada. Feia "zàping" i m'hi he aturat uns minuts. Veig contertulians de diferents partits. Escolto poc i observo massa. Aquest cop, no hi ha personatges que ens volen fer creure que no hi són en nom de cap partit. Estan tots políticament ben identificats. Semblava interessant,  al representant del PSC-PSOE se'l veu en diagonal, quasi bé de perfil a la càmera, la seva mirada sembla enfocada als qui té enfront a la taula. Hi exposa arguments per a debatre. Ja els coneixem però són per a debatre o per a rebatre. Li toca el torn al del PP. Ep! ell està davant de la càmera. Millor dit,  es veu clarament que té una càmera per a ell solet. Es nota que ho sap perfectament, mira fixament la càmera, és a dir els televidents, i parla com en un missatge dels espais de propaganda televisiva. Es tracta del típic primer pla electoralista. Els arguments també els coneixem, però no rebat cap de les afirmacions anteriors. No pas perquè les consideri molt semblants de les seves, sinó senzillament perquè recita un discurs de memòria, ben estudiat. El programa sembla una fina manipulació per tal de guanyar per al seu partit, uns quants vots. Els altres contertulians estan ben enganyats.
Com les sensacions no es poden demostrar, intento indagar qui hi ha darrera d'aquesta cadena de TV. No he tingut èxit en les indagacions. Només suposicions. I a sobre tinc més dubtes que abans sobre com es van repartir els espais, els canals de TV a les privades. Ja ha començat la campanya electoral. La mal dissimulada cursa per la captura de vots. Un fet insòlit: Reagrupament va demanar el vot per a CIU sense ni esperar la pròpia campanya. Hauria estat molt millor esperar uns dies abans de les eleccions. Com va fer aquella política fracassada, esdevinguda estrella mediàtica, entrevistada, com si es tractés d'una candidata més, per una altra aparent "assèptica" estrella periodística: el Cuní. Aquestes aportacions a CIU  semblen com a "xecs en blanc". Vull creure que una part important de l'electorat no es deixarà entabanar per aquestes comprades opinions. Ahir encara sentia una emissora per la ràdio carregant contra el català. Això em va decidir a escriure avui. En el debat sobre les llengües, alguns, o molts, volen guanyar vots a qualsevol preu. . Que vigilin que els vots que guanyen per una banda potser els perden per l'altra. Si  decepcionà la possibilitat d'una unió electoral independentista, encara em va decebre més començar a discutir com serà la independència. No es pot vendre com serà el text d'una hipotètica constitució, sense haver aconseguit la independència. I per aconseguir-la cal recolzar-se en totes les il.lusions de millora que podem aconseguir. Si hem d'incidir en les que ja tenim, cometem un doble error. Perdem els vots dels qui, cada cop més, ja no creuen en les promeses dels polítics, i perdem els vots dels qui tenen el desig de canvi.  El fet de "prometre" hipotètics textos constitucionals, sembla desemascarar un simple desig d'obtenir més escons renunciant al que calgui. Es pot parlar del respecte a les llengües de moltes maneres, però si al final tota la campanya es redueix a aconseguir un major nombre de votants per al propi partit, hi haurà algunes sorpreses. I ho espero. La campanya d'intentar convertir aquestes eleccions en un vot presidencialista només haurà triomfat si CIU obté la majoria absoluta. Si el "front espanyolista" ( PP-CS-PSCPSOE-IU) ni augmenta ni disminueix en el seu total, estarem en el mateix lloc que fa quatre anys. No serveix de res que uns vots del PP vagin a Ciudadanos, és el mateix però disfressat d'un pseudopopulisme esquerranós. Tampoc si del PSCPSOE van vots a IU tampoc, perquè el "dret a decidir" que defensa IU encara és més enganyós: "estic pel dret a decidir però em reservo el dret per a les altres nacions del món". És el que venen exigint per als palestins però ignorant per als catalans, des de fa dècades. 
 La lectura senzilla dels possibles resultats d'avui: CIU, augmentant a partir dels vots del sector espanyolista (imagino que del PSCPSOE principalment) tindrà més força per negociar pactes fiscals, i altres millores, que seran les que sotmetrà a "consulta". Ens ho intentaran vendre com un èxit personal seu. Però si augmenta a partir de vots d'ERC , SI, etc.  fum. Fum. Com l'11 de setembre, quan l'Homs va dir: "molta gent ha sortit a manifestar-se pel pacte fiscal".   Si augmenten els altres partits, no conversos des de l'11 de setembre a l'independentisme, (dos d'ells també força presidencialistes) CIU tindrà una competència que l'obligarà a seguir insistint en la independència.  


(Foto 11 de setembre del 2012)

divendres, 6 de gener de 2012

El "Rata"


No recordo si em van explicar el perquè de posar malnoms a tots els qui entraven a formar part de la vocalia de joves. A Barcelona, als anys 70,  hi hagué un incipient i important moviment associatiu veinal, amb forta presència de militants dels partits polítics encara clandestins. Vaig entrar a formar part de la vocalia de joves de l'Associació de veïns de la Sagrada Família. Tot i que llavors jo considerava "barri" una entitat molt més petita que la de l'associació, hi havia membres de diferents barris, de tota la ciutat.  A la nostra vam arribar a la seixantena, crec que era una de les més importants de Barcelona. L'"hervíboro" amb la seva vespa, va ser un dels primers a qui vaig conèixer. Tenia el malnom per ser vegetarià. A mi, per haver estat a l'U.E.C.  em van posar l'"Excursionista".  Amb 17 anys em semblava una gran descoberta. I avui, en llegir l'article de la Magda Oranich "Txiqui, en el record", també m'he recordat el Valentí, àlies el "Rata".  El Valentí em deixava la seva Montesa Impala, tot i saber la meva inexperiència en la conducció. La camaraderia que es vivia en aquell grup de joves és difícil de descriure.
Al mateix temps jo començava a estudiar magisteri. Degut a la mancança de professorat en llengua Catalana després de tants anys de Franquisme, a l'Associació de Veïns em van demanar si era capaç d'impartir un curs de Català per a adults. Va ser la meva primera experiència com a mestre. En el curs, casualment vaig conèixer la mare del Valentí. Una d'aquestes persones que et sorprenen i t'adones que la vida és més agradable amb la seva presència. Em va regalar, en acabar el curs, un disc de la Maria del Mar Bonet que encara conservo. I el Valentí, crec recordar, em va dur amb la moto al cementiri de Cerdanyola el  dia que enterraven al Txiki, l'endemà de l'afusellament. En un control a peu de la carretera que pujava cap al cementiri, a tots els cotxes els impedien l'arribada i els feien tornar enrera. Nosaltres dos  vam poder entrar de casualitat, si ell recorda millor com ho vam poder fer, potser m'ho expliqui el dia que ens tornem a veure. He llegit alguna cosa per internet d'aquell enterrament, un xic deiferent de com el recordo.  Crec que no seríem més de cinquanta persones les que vam poder accedir al cementiri. I em va impressionar bastant el desplegament de guàrdies civils pel bosc al voltant dels nínxols, entre els arbustos se'ls veia el cap, el fusell i poca cosa més.

Ja fa dies que em voltava pel cap o bé unificar o bé tancar els dos blogs. En un d'ells, inesperadament, hi rebo moltes més visites que en l'altre. I a sobre ja feia mesos que no hi publicava res. De moment aquesta entrada la penjaré en tots dos. 

El dibuix és de Miquel Graells i l'he copiat d'una web sobre la moto Montesa