dijous, 31 de març del 2011

Les rates abandonen la nau


Fa uns dies vaig escriure sobre Líbia. Sobre que hi pintava un grup d'agents secrets britànics, em feia ressò d'una notícia i escrivia:"-uns "funcionaris" anglesos són expulsats de Líbia pels rebels quan anaven a negociar "no-sé-què". Ara començo a tenir encara més dubtes sobre l'interès ocult d'Anglaterra en aquest conflicte.  Aquest de  la foto era el ministre d'afers exteriors fins ahir mateix, en que va fugir a Anglaterra: Moussa Koussa. Un nom que s'oblidarà ben aviat. Resulta que era el cap dels serveis secrets Libis quan va ocórrer l'atemptat de Lockerbie, en el qual, com també deia en el post anterior, casualment, va morir Bernt Carlsson,  el negociador de l'ONU per a la independència de Namíbia (grans riqueses en diamants i sota domini Sudafricà) i possible successor d'Olof Palme (anteriorment assassinat) en el Partit Socialdemòcrata Suec. A més sembla que Moussa participà també en les negociacions per alliberar el pres libi, empresonat a Anglaterra, a causa de l'atemptat de Lockerbie. El tribunal penal internacional mirarà cap a un altre lloc. El penediment commou.

diumenge, 27 de març del 2011

Fills de pagès


Tots venim de pagès. Bé, quasi tots. N'hi ha que venen del bruixot de la cova. L'espavilat que no sortia a caçar mamuts. I a sobre es quedava solet amb les dones. Però clar, llavors la descendència també heretava gran part de la inteligència. Cada cop hi hagué més aspirants a bruixot i van començar les lluites pel poder. A mesura que evolucionàvem, l'agricultura esdevingué l'activitat fonamental. Per això dic que quasi tots venim de pagès. En el meu cas, els meus avis paterns i materns ho van ser una gran part de la seva vida laboral. Després emigraren a Barcelona. Aquest arbre te amo, fill. No has d'agafar-ne els fruits, és dura la vida de pagès. Si tots els que passem per aquest camí en prenguéssim una poma, no li'n quedaria res. M'ho inculcava. M'inculcaren un gran respecte per la propietat dels altres. Pels fruits del seu treball.  Hi havia un cert menyspreu pels emigrants que ho pispaven tot, semblava que venien de països on en estar la terra en mans d'uns pocs, estava ben vist fotre'ls tot el possible. Ja de gran he vist nombrosos cops algú que parant el seu vehicle a la vora d'un camp de cirerers, en carregava una bossa de ben bé quatre o cinc quilos. Després es va posar de moda buidar camps sencers de nit. El pagès hi arribava i trobava que ja li havien fet la collita. Ara roben xais, eines, màquines, canonades, tot el que es pot carregar. El camp és gran. I no està vigilat. Fins fa poc anys ni calia. En els darrers vint anys la situació ha empitjorat notablement. Avui, un dels consellers "millors" ha dit: "No calen més Mossos per tenir més seguretat al camp" i "... la bona coordinació entre els Mossos d'Esquadra i els Agents Rurals...."  "... fa que no sigui necessari augmentar el nombre d'agents" Segons el conseller, "...el simple fet d'haver presentat, dijous, el pla contra els robatoris al camp ja actua com a efecte dissuasiu."
Aquest senyor ja em recorda la consellera Tura, referint-se a l'espectacular augment de robatoris en vivendes i xalets amb agressions als propietaris:"...tranquils, que només van a robar en cases molt concretes..." A mi no em va tranquilitzar. Gens. Només pensava en comprar-me una caixa forta per tal que si entraven per equivocació en la meva casa en concret, no em donessin una pallissa per a dir-los on estava una caixa fort que jo no tenia. El problema no s'acabava aquí. Hi hauria de posar alguns bitllets. Si la trobaven buida potser pensarien que era un esquer, i vinga una nova pallissa per dir-los on tenia el gruix de la fortuna. En aquell moment vaig pensar que era una d.m. No ho puc escriure completament per tal que no s'ofengui amb un insult tant gran. Ara penso que el conseller nou dels assumptes del camp no comença amb bon peu. Podria tenir un atac de sinceritat i dir:-no tenim diners per augmentar el nombre d'efectius al camp. Els de l'ex-tripartit callarien. Tampoc en van augmentar la presència. Però no, tot menys la sinceritat. Ens ofereix una notícia que també vol ser tranquilitzadora.(al menys els que viuen a ciutat - el gruix dels votants- potser s'ho creuran i tot!) Ens diu:-els qui viviu al camp estigueu tranquils, només amb la lectura del "Pla contra els Robatoris al Camp" ja desistiran de venir a robar-vos.  Jo crec que amb un  "Pla contra els robatoris al metro" , "Pla contra els robatoris als Joiers", "Pla contra els robatoris al carrer", vaja, encara millor amb un "Pla General contra els Robatoris a Catalunya" acabaríem amb el 80% dels robatoris, els menors. L'altre 20% és el de robatoris majors. I aquest degut a la quantia del robat és més difícil de dissuadir. Una temptació molt gran. Sobretot perquè com a notícia exemplaritzant, el Millet, un lladre confés de milions, encara no ha entrat a la presó.
Sincerament aquest pla és una presa de pèl. No m'imagino el delinqüent llegint el butlletí oficial per tal d'assabentar-se de quins perills l'esperen si no desisteix de la seva actitud. No sé si els pagesos s'ho creuran. Ara que torno a veure en Pep Riera en algun programa per la TV, recordo els anys en que Jordi Pujol semblava que el tenia com un cigró a la sabata. El camp ha canviat molt. La meva filla de 12 anys em va ajudar ahir a fer la salsa dels calçots. Mentre pelàvem les ametlles em diu:-en fan falta més de les rodonetes? Tot seguit reconeix la meva típica cara d'enuig quan ella fa una pífia i intenta rectificar:-Aquestes boletes rodonetes no és tracta una altra espècie d'ametlles? -No, que són avellanes, algun dia t'ensenyaré un avellaner, li he dit.
Vivim a 60 Km de Barcelona i a10 metres del camp, però no semblem venir de família pagesa.  Si oblidem d'on venim potser no sabrem on anar. 
A la foto, un servidor amb un any i mig. La verema a Valls el 1959. El meu germà Joaquim dalt del carro. Carregant el raïm el Josep de "la Torratxa". El meu avi amb samarreta. El "Ciscu" amb el barret posat. Els altres tres no els he reconegut.

dissabte, 26 de març del 2011

Monts Errat

He passat de 120, era un error
He passat de 80, era un error.
He conduït begut, era un error.
La llista seria interminable, però no estic obligat declarar en contra pròpia. Això és fonamental.
Faig el que puc a la feina, i "qui fa el que pot no està obligat a més", un encert. La llista dels encerts seria ensopida i tot.  I no hi ha premi pels encerts. No discutirem sobre satisfaccions o sentiments personals. Col·lectivament estem vivint un moment molt interessant. Malgrat els dolgui a alguns, com per exemple el Duran i la seva "protegida", o "endollada", o com preferiu, que sempre han pensat que tenir les butxaques ben plenes era sinònim de superioritat moral. Quan aquests veuen contestades amb enuig, llurs miserables actuacions, intenten escampar merda arreu per despistar llurs malifetes. No he dit pífies ni errors. Torno a la velocitat per posar un exemple. He estat sancionat per anar a 94 km/h en un tram on el màxim  era 80km/h. Per a mi és un error. I crec que el sentit comú general així ho podria considerar ni que jo fos un polític. Però el sentit comú general, aquell que ja fa anys que no trobem en cap diari  en paper, ara es manifesta a la xarxa, i ben lliurement, per sort. Malgrat els pesi, espero que segueixi així. Els dol no poder controlar els blogs tal i com controlen la Vanguàrdia, per posar només un exemple. O potser per com la Vanguàrdia els controla a ells. El resultat és igual. Una mentida, als ulls del sentit comú, una vulgar estafa, un escarni, una trampa, digueu-li també com vulgueu, es vol convertir  en un error. I a sobre sense penalització. Avui he llegit un article del Sostres. Com a lector no li perdono encara l'article sobre Haití. Ni que censurés la presència de comentaris en el seu blog, era molt divertit. Però he sentit la necessitat de compartir aquesta lectura(Espanyolitzar Catalunya*). Retrata ben bé un d'aquests escampadors de merda. Alguns dels que sempre sortiran en defensa del Duran i companyia. Tota una companyia. És possible, i sobretot necessari, que aquest afer de la mentida reconvertida en error no sigui omès indefinidament. Hi ha les condicions de crear un moviment a la xarxa que impulsi una neteja d'aquests personatges, d'aquestes actituds. A part d'una expressió i d'una comunicació més lliure, internet ens possibilita un pensament més verídic: ja no pensem que plouen gotetes de cava cada cop que se'ns pixen al damunt.  Per això el Duran ha fet aquest atac a la xarxa. També volia seleccionar un dels enllaços que em voltaven pel cap durant tots aquests dies, passaven tantes coses i veia tants blogs força interessants, que no sabia per on començar. Aquest que enllaço, tot i que des d'ahir,  només hi he vist un comentari,  l'Adrià Mainés potser hauria d'haver posat un títol més suggestiu. No us el perdeu: "SI és filla de CDC i ERC" .
La foto que encapçala el post és del 1947. Un a colla d'amics, potser socis del Centre Comarcal Lleidatà, entre ells la meva mare en una excursió a Monts Errat, escriure-ho així si que és un error, sinó semblaria que al "Creador", el qual  diuen que si que és l'únic i infalible, li hauria sortit una muntanya guerxa.
(*) Com que l'enllaç a l'article del Sostres del 26 de març del 2011 no funciona, us el copio sencer aquí mateix:
Dissabte, 26 de març de 2011 (blog del Salvador Sostres)
Espanyolitzar Catalunya
 
Ferran Sáez Mateu –contrafet- insulta en aquest article el diputat Alfons López Tena, i l’acusa d’espanyolitzar la política catalana. Qui amb més intensitat ha contribuït a ESPANYOLITZAR CATALUNYA han estat els Sáez i els Marc-Álvaro i tota aquesta colla –amb prominents tares físiques com marques de Déu per advertir-nos de llur perversió-. Ells són els responsables de l’empetitiment de la nació, amb aquesta manera doblegada i llefiscosa d’anar per la vida. Pútrida sort. El seu to cursi i paternalista, la seva covardia fonamental, el seu permanent fugir d’estudi per no pagar mai el preu i cobrar en canvi tots els beneficis és repugnant i vomitiu. Són l’explicació de perquè encara estem així, després de tants anys, l’explicació precisa de perquè no som més que una miserable província incapaç de lluitar amb enteresa per les coses que estima.

Tant Ferran Sáez Mateu –contrafet- com Marc-Álvaro –bocatorta-, entre d’altres polítics i intel·lectuals, no s’han cansat de fer el joc als que sempre ens han volgut folkloritzats i desarmats. Penso en Javier Godó, per exemple, també tarat. És aquesta Catalunya mesquina que vol viure de la ferida, que actua com la guàrdia jueva del gueto de Varsòvia, que pretén dissimular la seva misèria moral per la vida de fer-se els moderats i els assenyats quan no són més que pirates a l’abordatge sense cap dignitat.

L’espanyolització de Catalunya l’han causada aquesta colla de covards, gentola que han volgut fer negoci –i l’han fet- amb les nostres necessitats. Aquesta gent que entre la brometa i la pedanteria no donen mai la cara, tiren la pedra i amaguen la mà i són uns autèntics macarres de la moral. Sempre donant lliçons, sempre intentant-te parlar des d’una inexistent superioritat quan en realitat no són res ni són ningú, basen el seu prestigi en donar-se la raó entre ells però fora del seu cercle viciós i llefiscós de tarats ningú no els reconeix res perquè res del que han fet té cap mèrit ni cap interès ni cap importància.

Ells han espanyolitzat Catalunya i l’han rebaixada i l’han humiliada. Totes les vegades que han callat, totes les vegades que en lloc de dir i d’escriure la veritat han preferit quedar bé amb qui podia assegurar-los un d’altra banda miserable rosegó de pa. Han estat un autèntic càncer per a Catalunya, fent passar la humiliació per centralitat i la renúncia per moderació. Toreros de toros morts, bufons de la literatura, cap rastre de cap sentit de l’honor, cap idea de la més mínima altura.

La seva estratègia ha estat sempre intentar extrapolar llur tara terrible a la nació, i que tot fos tara, a fi i efecte que els estranys acabéssim semblant els normals. Viuen en caus d’immundícia i el seu únic projecte és el mal. Són la perfecta metàfora d’aquest govern nou.  

dissabte, 19 de març del 2011

Frikis o fanàtics?


Segons la wikipèdia són sinònims.O sigui que frikis ja m'està bé. Una altre mot adoptat de l'anglès. Avui llegint notícies, no me n'he pogut estar d'escriure aquesta petita entrada. M'he quedat una mica sorprés. Per una banda un article del Quico Sallés que t'alegra el matí . "Al meu senyal, ira i foc, barrufets!" Per l'altra, quatre notícies, tres notícies certes i una d'inventada. No us trenqueu el cap intentant esbrinar-ho. Mireu els frikis un cop més i passeu a l'article del Quico. Fins aviat.

dilluns, 7 de març del 2011

El deute amb Gadafi


Davant la pregunta d'un oient sobre com aixecar la moral del professorat, la Consellera d'Ensenyament Rigau ha respost que, en un país amb 600.000 aturats, els mestres i professors haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada.  És una gran proposta. Somriure alegra també la vida dels altres. Jo faig el què puc. Hi ha coses que funcionen tant malament a la meva escola, que m'esborren sovint el somriure. Tampoc somric per la nit. Ronco de tant en tant. I quan miro els morts a Tuníssia, Egipte o Líbia tampoc em venen ganes de somriure. Però no se m'acut dir que els 600.000 aturats del nostre país haurien de somriure les 24 hores quan veuen els morts del nord d'Àfrica. I que no se li acudeixi a ella dir-ho. No sigui que si es troben tant malament, acabin optant per la revolta i llavors se'ns estronqui el somriure a tots plegats. La gent es revolta quan no hi té massa a perdre. He optat per canviar de canal quan fan les notícies sobre Líbia. Em dol a l'ànima tanta misèria i violència per mantenir uns dèspotes. Assassins sanguinaris. No sé si sabrem mai la veritat sobre Gadafi. A part de les declaracions d'intencions hi ha alguna cosa que fa pudor. Començo a pensar que hi ha algú que té un deute amb el dictador. Possiblement el deute amb Gadafi no estigui explicat a Wikileaks. Perquè tot i haver acabat el termini de 25 anys per a donar com a expirat el delicte de l'assassinat d'Olof Palme el passat 28 de Febrer, potser no eren els serveis secrets dels EE.UU. els principals executors. Potser va ser un simple alcohòlic i drogadicte l'assassí i se'n va sortir per manca de proves. Possiblement els serveis secrets de sudàfrica no tinguin res a veure amb la mort d'un dels contiuadors de l'obra de Palme, Bernt Carlsson, també suec i representant o comissionat de l'ONU per a la independència de Namíbia, ocupada per Sudàfrica. Tot i que els seus funcionaris, segons una de les possibles teories alternatives de l'atemptat, canviaven de vol unes hores abans, movien maletes ilegalment en les instalacions de l'aereoport de Heathrow.  Diamants i guerra  freda. Carlsson morí en l'atemptat d'avió a Lockerbie. Líbia en va ser declarada culpable, un dels seus agents empresonat una temporada a  Anglaterra, i retornat a Líbia com un heroi. Sembla tot plegat una pantomima. Ara uns "funcionaris" anglesos són expulsats de Líbia pels rebels quan anàven a negociar "no-sé-què". Se'm regira l'estómac quan veig les imatges de Líbia.  Occident no treurà Gadafi.  Garanteix el petroli i el gas i a sobre se li deu alguna cosa. Al final la veritat de tot resta només en el resultat.  Ha estat garant de valors occidentals. Ni que sigui bombardejant el "seu propi poble". Però ell només té un poble, una família: els diners i el poder. Per això era tant ben rebut.