El Saure

El Saure de veritat no és el Saura. No vull polemitzar si ha estat positiu o negatiu el seu pas per interior. Fins i tot hi ha qui creurà que ha reforçat la bona imatge dels mossos d'esquadra. L'obra que ens ha deixat el Saura, polèmiques apart, és gairebé desconeguda, algunes de les seves decisions més criticades potser quedaran rectificades ben aviat. La seva persona sembla mereixedora de la més gran i variada gama d'insults i desqualificacions. De fet, sempre ha fet una mica de cara de "poca-pena". El que em sembla injust és que del període del tripartit, s'oblidi de criticar, en tants blogs i articles que llegeixo, a l'Ernest Maragall.   Ara bé, aquesta absència d'atacs  només pot significar, o la meva ignorància en no haver-los trobat o la sintonia d'una gran majoria d'opinadors diversos i  blocaires,  amb la tasca per ell realitzada en el departament d'Ensenyament/Educació. No voldria pensar que es tracta de simple covardia per no enfrontar-se a un hàbil polític, com deia el meu pare, de la talla del Felipe González.,  un "ensarronador". És possible que hagi pogut ensarronar fins i tot els més hàbils polemistes? Cerco informació sobre ell: dotze anys treballant de publicista i màrqueting. Ha sabut força de vendre el seu producte, "l'excel.lència educativa." Però, mai havia estat tant degradat el prestigi dels mestres en el nostre país. Sobretot de l'escola primària. L'estigma del funcionari (com a sinònim d'incompetent i sobretot de dropo) per als mestres de l'escola pública, els ha estat llençat i escampat arreu en multitud d'escrits. He arribat a conclusions ben pessimistes sobre el paper que hom està donant al mestre a la societat catalana. S'ha obert pas, i s'ha anat escampant una definició, un concepte de mestre, força miserable. Em deien els primers anys d'estudi, alguns amics d'altres carreres, que magisteri era una carrera poc valorada. Un arquitecte, un enginyer, un metge, un dentista, per enumerar-ne només algunes, professions respectades, fins i tot admirades. Acabat el franquisme i durant els primers anys de la recuperació democràtica,  es recuperà i fins i tot mantingué un cert prestigi, o respecte social vers els mestres. A l'any 1970,  encara en el franquisme, una llei sobre l'educació havia augmentat l'edat d'escolarització obligatòria fins els 14 anys. Al període nou se l'anomenà E.G.B. Això significà una millora substancial de les condicions laborals i culturals dels infants. El mateix que significaria ara a països d'arreu del món, on encara ara, quaranta anys després encara veiem els infants realitzant treballs d'adult i sense poder estudiar. I naturalment, acompanyat del creixement demogràfic,  inicià una demanda creixent de professionals de l'ensenyament.
Quin concepte predomina a la societat sobre els mestres avui en dia? Comencem per l'escola privada: el mestre-minyona. I que em perdonin les minyones, feina força respectable. La minyona que et vesteix els nens, els fa l'esmorzar, els du a l'escola. La minyona que te'ls instrueix, ensenya o educa?    A l'escola pública, el mestre és un funcionari. El representant de l'estat i de l'administració més proper que tenen els pares. El qui pot rebre les queixes sense immutar-se, retornant un somriure, fals, d'orella a orella. El mite del bon sou i els tres mesos de vacances. De l'índex de baixes per depressió més alt que en qualsevol altra professió ni se'n parla.  Avui m'emparrava per la història i no era el meu propòsit inicial. Ja hi tornaré més endavant per parlar de les vagues i del sou dels mestres.  Només volia deixar anar que la valoració sobre la feina dels mossos d'esquadra ha millorat molt en els darrers set anys, malgrat haver posat a Saura al capdavant. Era clarament una maniobra política per enfonsar-lo. No els va sortir massa bé. Res del tripartit serà recordat com a gaire positiu. Ja s'hi poden esforçar. No es tracta d'explicar la gestió. Es tractava d'haver-la fet de veritat. I aquí és on trobo a faltar la crítica a l'Ernest Maragall. Per molt màrqueting que hagi emprat, ha estat un continuador d'una política dretana i neoconservadora, i sobretot classista, sobre l'ensenyament. Potser cladrà començar a pensar perquè tota la immensa majoria de polítics no han deixat mai de dur els fills a l'escola privada, si durant un bon grapat d'anys (a finals del segle passat) l'escola pública l'havia superat, de llarg, en qualitat.   

A la foto, una excel.lent posada en escena. Possiblement un alcalde socialista i el conseller Maragall dialogant amb els alumnes d'una escola coma a acte d'inauguració. L'alcade sembla que diu:-nen i nena, un moment, no us aixequeu que me la foteré!
El Maragall :-Com va el treball cooperatiu i excel.lent? i l'alumne:-Ja veus sinyor, l'editorial fa la fitxa mig pintada, el mestre la reparteix i nosaltres la guixem una mica.