Calia fer fora els socialistes!

Quan li vaig comentar que m'havia dit un antic amic, que va votar CIU per fer fora els socialistes, em va afirmar,  amb cara de complicitat, que ell també ho va fer per això.  Un antic votant d'ERC. Aquell que un dia em va dir que havia estripat el carnet. Ara votava en clau negativa. Quina nació! no anirem massa lluny, vaig pensar. Certament, és difícil per a molts votants de CIU, així com de qualsevol altre opció, naturalment, reconèixer que l'has cagat. I si a sobre la formació que has votat ha experimentat un fort augment, quasi una victòria per majoria, sembla que encara tinguis més raó que no pas arguments. Però em costa creure que aquests dos amics, independentistes convençuts, se sentin a gust pensant que ja poden anar esperant 40 anys més a veure l'alliberament del nostre poble. Mireu l'"octaveta" de la foto. En el meu monitor a una resolució de 1024x768 pixels, el tamanys és quasi el real (una quarta part d'un full A-4). La vaig recollir del terra amb 14 anys. Han passat 39 anys,  tal i com hi podeu llegir a la data, i des de la fundació de l'Assemblea de Catalunya, aquest novembre en farà 40 anys. També hi podeu llegir "...COM A VIA PER ARRIBAR AL PLE EXERCICI DEL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ".
No és, com deia el parlamentari de CIU que argumentava la posició del bipartit, en la sessió de debat de la proposició de llei sobre la independència, impaciència. No és impaciència, no. A la meva edat, a la nostra edat (incloc els dos amics de qui parlava en començar, un d'ells vint anys més gran que jo) ni tenim impaciència ni estem per romanços. Se'ns va enganyar amb facilitat el 1972, tot just a les acaballes de la dictadura. Fins i tot ens podem permetre el benefici del dubte, potser no era una mentida, potser hi creien realment. Ara no. Ara no és una tàctica, ni una estràtegia. Ara és una vulgar ensarronada que no se la creuen ni ells. Deia ahir  Felip Puig, un dels càrrecs sense càrrec de CIU:"La transició cap al dret a decidir ha començat". Seria creïble si hagués dit que havia començat la transcició cap a la independència. Què vol enganyar  Madrid potser? El govern central, estatal, o nacional espanyol,  com li volgueu dir, sigui del color que sigui, no acceptarà, tolerarà, admetrà, permetrà ni reconeixerà el simple exercici del dret a l'autodeterminació, ni que li diguin el dret a decidir. És un divorci amb totes les de la llei. A ulls de tothom. Ja no val dir una cosa aquí i una altra a Madrid. Votar una cosa aquí i una altra a Madrid. Això ja ho ha fet la banda dels vint-i-cinc i mireu quina ensorrada electoral. I ja veureu a les generals properes. No crec que puguin repetir la campanya de fer por amb el "vindrà la dreta". Ells, a Madrid, han fet el mateix, exactament el mateix que hauria fet la dreta. Xuclar tot el que han pogut. Augmentar-se els sous. Oblidar-se dels problemes de Catalunya, dels problemes, la solució dels quals, deien que anaven a defensar. A les properes eleccions ja no podran enganyar facilment amb el passat. Ja els més espabilats comencen a enganyar amb el futur. Deia la Tura, pocs dies després de criticar a Jordi Pujol la seva posició suposadament independentista, que "ningú vol dependre de ningú" que estan (el PSC) disposats a parlar d'independentisme. Si CIU està disposat a seguir el procés cap al dret a decidir, el PSC, en canvi, més progressistes ells, estan disposats a seguir parlant d'independentisme. Crec que tinc paciència. Molta paciència. Hi ha gent, però, molta gent que comencen a patir. La situació econòmica no ens la resoldrà Madrid. N'és part important i còmplice de la causa. Mentre no arriba el concert, les retallades donen ales al desig d'independència. Encara que les apliquin els gestors de la generalitat, les retallades tenen l'origen a Madrid. "Madrid te da alas".

Gràcies "El Periódico"

Gràcies nois. Quina va ser la meva sorpresa, com a barceloní, quan vaig veure la vostra eloqüent portada. Volieu atacar les consultes independentistes.  Ha resultat  una petita empenta inesperada, i segur, que involuntària. No us vau poder estar d'ignorar-ho. Cada cop menys diferència amb "la Vanguàrdia". A hores d'ara us estareu estirant els cabells. Heu demostrat un cop més, que en comptes d'informar, sou un panflet sensacionalista, partidista i sectari. Però els temps canvien i els vells lectors de tota la vida us van abandonant. Internet creix. No voleu la transversalitat: tres tasses! Estic tant content. Durant una pila d'anys he estalviat molts diners. Primer gràcies a deixar de comprar aquest diari. I després, molts anys després, deixant de fumar. Avui és el meu aniversari i estic doblement content.

El vell falangista

Teníem dos falangistes ben uniformats com a clients habituals.  Camisa fosca, blau marí, en el record, quasi negre. Cinturó i sivella i correatge en diagonal. Alguna medalla o condecoració i insígnies diverses. L'un mig corpulent i jove,  l'altre prim, entrat en anys i més aviat malcarat. El jove va ser el protagonista d'una detenció, al nostre establiment, d'un home també jove que havia malparlat del règim. Molts anys després vaig veure aquest episodi ben descrit en un còmic, del dibuixant Carlos Giménez. Vaig arribar a pensar que el tal dibuixant havia estat prenent unes copetes la nostra "bodega". Però molt possiblement aquesta història, la del qui se'n va a casa i torna vestit de falangista, per detenir un "rojo" s'hauria repetit en moltes ocasions i en diferents bars o locals. Aquest falangista va desaparèxier aviat del barri, un canvi de feina i de domicili. Amb els nous temps que arribaven als anys setanta, ja feia temps que ni es posava el vestit. L'altre, el prim i malcarat, també va deixar de vestir-se, no sense abans patir un greu accident que li deixà una cama coixa de per vida: en  una de les darreres vegades que es posava el vestit per a anar a un dels actes "d'afirmació nacionalista" , en baixar de l'autobús, li van tancar la porta abans d'hora, suposo que per error, i  va ser arrossegat uns metres. L'any 74 el règim encara executava Puig i Antich com a mostra de revenja per la mort de Carrero Blanco i per demostrar el control del poder. El 75 moria el dictador. El nostre personatge, de qui no en puc recordar el nom, coix i amb bastó, ja no tingué gaires ocasions més per a vestir de falangista, cada cop va ser més marginat pels "companys de beure".  A la seva vellesa, assegut en un racó, amb el cap mig inclinat i tort, aguantava amb gran estoïcisme la cruel venjança: -"aparta cerdo!, como te vuelvas a petar te doy en los morros" li espetà un dels "companys", cada cop més desinhibits.  Jo ho vivia amb incredulitat, ni tant sols sabia que fos veritat que s'hagués tirat un pet de debò. Em sembla recordar que això passava encara sense haver mort Franco. Ja no el volien ni per jugar als "xinos".  Igual que més tard va passar amb els capellans amb sotana, cada cop se'n veien menys. Però el falangisme no va esfumar-se. Desaparegué de la vista pública. S'acabà la parafernàlia fetitxista. Anaren les camises "nuevas" a l'armari o al drapaire.  Però diverses generacions havien patit la seva influència. La "Sección Femenina", el "Frente de Juventudes" i finalment la "O.J.E.", ja més desvinculada del falangisme, però que en el camp del muntanyisme intentava competir en el rentat de cervell amb els boy-scouts, però en sentit ben diferent. Allò que internacionalment s'anomenà feixisme, a l'estat espanyol semblava tenir una terminologia pròpia: el falangisme. Segur que hi ha diferents interpretacions i corrents dins del falangisme. Però el corrent principal, el que s'inicià sobretot amb José Antonio Primo de Rivera, i al que apuntalà el general Franco, no va desaparèixer del tot.  El falangisme oferia a moltes persones de les classes populars de sentir-se important, un membre destacat de la societat, amb un uniforme respectat. Aquesta il.lusió amb fonaments legals, els va durar prop de trenta anys. Des d'acabada la guerra del 36-39 fins a principi dels anys 70. Llavors el canvi de camisa va ser generalitzat. No hi va haver ruptura amb el règim dictatorial, això ja ho van perfilant els historiadors. I la transició modèlica potser hauria d'anomenar-se  la IIa Restauració Borbònica. El mite sobre la no acceptació per part dels falangistes de la monarquia es va esvair. Encara recordo que deien: "Juancarlos el breve" "porque durarà poco", "no lo quieren ni los militares ni los falangistas". Mira si dura.
La meva sorpresa a la dècada dels vuitanta va ser descobrir com els falangistes a qui jo, innocentement, creia  "desapareguts" reapareixien de cop i principalment, al PSC-PSOE., però amb la "camisa roja", aquest fenomen de "canvi de camisa" és molt habitual, sembla ser que s'havia produït també curiosament, entre líders sindicals anarquistes, que en acabar la guerra del 36-39,  apareixien mal camuflats dins del franquista "sindicato vertical".
Ara apareixen descaradament uns nous falangistes, brandint unes velles ideologies. Precisament per intentar frenar un procés nou, pacífic i democràtic.
No se'ls aplicarà la llei de partits.
La llei de l'embut.
A la foto Felipe González en un acte d'afrimació falangista. I jo que creia que només havia estat a la O.J.E., com tants milers d'infants a l'espanya del franquisme. Però aquest no era l'uniforme de la "O.J.E." Del blog de Jesús Salmanca

Carta de un alumno catalán a TELEMADRID

 Fa uns dies vaig descobrir un d'aquests blogs que trobes de tant en tant i penses que estan força bé. És d'Iñigo Landa, en ell hi llegia l'entrada de "La mansión de Felipe González en Tánger" i me'l vaig desar a favorits. Avui en tornar-hi he vist que ja n'ha escrit uns quants més i el d'avui val la pena:
"Carta de un alumno catalán a TELEMADRID" Poc a poc potser s'ompli a xarxa de comunicats i manifestos alternatius. Poc a poc TV i premsa adoctrinats han d'anar perdent audiència per lògica.