dijous, 30 de desembre del 2010

La presidenta del Parlament

A tort i a dret. Laporta ha rebut i rebrà.  Suposo que l'ajuda tenir  gent molt encoratjosa al seu voltant. I molts votants al darrera. He llegit que es donen cent dies de descans en les crítiques a un nou govern. Però si comença amb mal peu, malament rai. Jo ja no ni dono ni un. Les velles fórmules de manipulació "pujolianes" es descobreixen més fàcilment gràcies als nous mitjans de comunicació. Aquesta "jaia" sembla que no hagi tingut mai dins seu, l'esperit democràtic.Quin poc perfil! Aquests són els millors que han trobat?. El Pasarell, un perfil semblant a un trànsfuga, canvia de partit per una butaca. La Sra. De Gispert, talment com una minyona,  a qui l'amo li diu com s'ha de treure la pols dels mobles, ens ha dit: en els dos tripartits anteriors, ens vam queixar com a nens petits de que, tenint més diputats que el PSC, i menys vots, no ens van deixar governar. Acceptem el sistema electoral provincial (algun dia ens serà encara més favorable). Però ara ens surt en que Ciudadanos, ves per on, tenint menys diputats (però mil vots més)  ha de tenir igual pes que Solidaritat, amb un diputat més. Si cal, per evitar que Solidaritat pugui tenir opció a presentar iniciatives (tot i que siguin minoritàries) reformaran el reglament de la Cambra!.Estan començant a governar com si tinguessin majoria absoluta. Clar que potser la tenen i no ens n'hem adonat. Avui he escrit aquest blog amb un cert regust d'indignació. Ho podria haver encapçalat: Solidaritat és democràcia, unió és corrupció!  Van acomiadar al Salvador Sostres del diari AVUI per pur sectarisme de comissaria política. Li van oferir ràpidament una columna a "El Mundo". És un bon escriptor. Polèmic. I amb unes opinions quasi bé nazis. I vaig baixar l'Avui en el meu llistat d'adreces d'interès al darrer lloc. Llegint-lo vaig conèixer l'Enric Vila. Glavi fi. Avui l'han acomiadat de "Catalunya Oberta". Avui he baixat a "Catalunya Oberta" en el llistat d'adreces d'interés al darrer lloc. El seu darrer article és dels que més m'ha agradat. Espero que segueixi escrivint, en un altre "diari" o  al seu blog.

dimarts, 28 de desembre del 2010

BUM!

Un cohet indi és explotat des del centre de control quan feia pocs segons de l'enlairament. Aquests dies, fart de llegir la premsa local espanyolitzada. Remeno per internet. Després de trobar aquesta notícia, he pensat si trobaria les imatges al youtube, i mira, n'he trobat un munt. Veient les imatges he dubtat una mica de la versió oficial ("s'estava desviant de la seva trajectòria i l'hem fet esclatar"). Una manera de tranquilitzar l'opinió pot ser mentir:-Ho tenim tot controlat! A la notícia original, de fonts Xineses, es deia que l'enlairament ja s'havia suspès fins el dia de Nadal per problemes en un dels motors. El llançament  havia estat originalment programat pel 20 de desembre, però va ser ajornada després que els enginyers van descobrir una filtració en un dels motors de disseny rus. Alguns comentaris en els vídeos són d'allò més burletes: "They should have waited for the last day of the year for the launch....so, as fireworks, all this money would have not gone in the trash." (Haurien d'haver esperat per a l'últim dia de l'any per al llançament .... així, com focs artificials, tots aquests diners no haurien anat a les escombraries). Algú em donarà resposta a l'enigma de quin benefici espera treure l'Índia de la competència astronàutica?

dimarts, 21 de desembre del 2010

Tintin al Congo (II)


  No recordo les dècades que fa que em van deixar d'agradar els acudits de "negres" i quan sentia alguns amics riure-se'n d'algun, ja començava a pensar, si serien racistes o simplement reien dels jocs de paraules o dels contrassentits dels acudits. En un acudit s'acostuma a voler ridiculitzar alguna cosa. Quan escric això, recordo aquell acudit del confessionari, que diu:-Pare em confesso: sóc un incendiari. I el capellà tot just ho ha escoltat, que veu com li comnencen a pujar les flames per la sotana cap amunt i espolsant-se-les amb les mans, li espeta: -tú lo que ets és un cabró, fill de puta! Gesticulant, l'amic que me'l va explicar, encara em fa riure ara. I no per això penso que tots els capellans siguin uns malparlats, ni uns hipòcrites. És curiós que no crec que hi hagi acudits "de capellans". Però si que sembla ser que ni ha "de monges". S'intenta ridiculitzar un col.lectiu. Per això, si hi ha acudits de negres, és per racisme.  Malgrat haver-me llegit de molt jove quasi tots els llibres de "Tintin", mai se m'acudiria censurar-lo per racista.  He hagut d'agafar el "Tintin al Congo" un altre cop i revisar-lo. Hi he trobat que hi ha "dolents" que són  blancs, que tenien uns aliats en una tribu de negres que lluitaven contra la dominació del blancs. I algun acudit que vol ridiculitzar unes persones que en el context del Congo eren incultes, mandroses o supersticioses, però no pas per ser negres. Sembla ser que la censura que patí ja fa molts anys aquest episodi de Tintin al Congo va consistir en retirar unes vinyetes on s'explica en una "aula" als alumnes amb un mapa de Bèlgica a la Pissarra que aquella "és la seva nació". Això podia ser apologia del colonialisme però no del racisme. Potser el puc creure masclista (són aventures d'una època enfocades principalment a nois) per l'absència de la figura femenina protagonista  en els guions. En alguns potser hi ha un regust d'exaltació individualista. Però demanar la retirada per racisme demostra poca tolerància. Gens d'inteligència.  Existia i existeix el racisme. Però no el podem anar a cercar sota les pedres. Creure que ets millor pel color de la teva pell blanca s'està acabant. El president de la que durant molts anys ha estat la primera potència mundial és negre. Ara, i sempre ha estat així, el que compta són els diners. I quan s'acaba el racisme, això es fa més evident. Sobre el dibuix de dalt de tot, podeu constatar quin fracàs que van tenir els creadors de Tintin, si pretenien perpetuar el racisme, observant actualment, tot caminant per Barcelona, com podreu veure algun turista "negre" arrossegat amb el "taxi-bici" per un jove blanc, del qual ja no podem dir que "treballa com un negre" (dispenseu la reminiscència racista del llenguatge) perquè de fet ja no ha de fer tant esforç com fa uns anys, en tenir alguns un suport elèctric al pedaleig. El metge que va aconseguir fer retirar el  negre del Museu Darder de Banyoles,   va patir els darrers dies de la seva vida un exili per motius econòmics a Cuba. Sembla ser que va quedar a deure 10 milions de pessetes de costes d'algun dels processos judicials que va començar. I "els seus", socialistes, alternatius, etc. el van oblidar temporalment. És trist deixar d'herència un deute pels fills. Em sap realment greu. El Juliol pasat, però, encara li van fer un: "HOMENAJE AL Dr. ALFONSE ARCELIN El hombre que desafio al amo y derrotó al tio tom" No sé si riure o plorar.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Tintin al Congo(I)

Fa dies que havia començat un post comentant una d'aquestes notícies sobre racisme. Em va doldre quan li va tocar el rebre al Museu Darder de Banyoles. El ressò internacional que va agafar va ser esperpèntic. L'havia visitat en dues ocasions i no es mereixia aquella mala publicitat. Aquest cop li toca al Tintin. Ara que comencem a veure  algunes de les incongruències de la política recol·locades en el seu lloc, no voldria que s'interprtés que vinc a fer llenya de l'arbre caigut. Una companya de la feina em va dir que havia votat PSOE, i no vull que ho interpreti com un atac destraler.  He trobat un vídeo que m'ha sorprès, sé que li agradarà. Va de dansa. He decidit doncs, posposar el post sobre racisme i "política d'esquerres" i deixar-vos aquestes imatges què són tot un poema, és el millor que puc fer avui. Sembla ser que és l'homenatge que li fan els que ballen al germà d'un d'ells, a la cantonada on el van matar.

Espabilats publicistes?

Hola Miquel. Fa dies que veig la teva cara en diversos webs o blogs que sovintejo. No, no em molesta, sinó fós per això no hauria conegut la vostra web sobre els concerts de jazz, però ahir, quan vaig decidir posar fi als sorolls impertinents del meu ordinador, vaig tenir una sospita. Després de descobrir que era el ventiladoret de la tarja gràfica, en vaig cercar algunes per internet i finalment n'he comprada una de nova, a una botiga de Vilafranca.  La diferència de preu era insignificant. Però...ara a més de la teva cara, em trobo propaganda de targes gràfiques per tot arreu. I això m'ha fet pensar que hi ha algun programa o empresa, que ha detectat la meva cerca i ara m'ofereix, on hi ha la publicitat, al marge dret generalment, diferents models de targes.  Com que ja no crec que sigui casualitat, he pensat que potser tu sabries com comunicar-los que ja ho he solucionat.Una mica de publicitat no em molesta excessivament. El fet, però, de com s'ho fan per trobar les meves preferències si que em deixa intrigat.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Deixeu que els gais s'acostin a mi


Això és el que possiblement hauria dit "il Papa di Roma" actual, per a vergonya del PP, si no s'hagués interromput sobtadament, ja fa una colla d'anys, l'evolució lògica de l'Esglèsia Catòlica a partir del Concili del Vaticà II. Però aquell Papa Joan Pau I (Albino Luciani), que suposadament va ser enverinat, ara es diu que per motius més aviat econòmics, relacionats amb diferents bancs que podien estar fent negocis bruts, va donar pas al mateix temps a una figura mal dissimuladament reaccionària,
va suposar així un canvi de tendència i l'inici d'una involució que no ha acabat encara, i que ha dut l'esglèsia Catòlica a postulats clarament anteriors al Concili "reformista". L'actual Papa n'és un clar exemple. Hem hagut de llegir a la premsa que no autoritzar l'ús del preservatiu a l'Àfrica actual, era poc menys que un assassinat, per tal que s'obri una mínima escletxa en la posició oficial. Però això només és fum. Per distreure els fidels. En el fons, de moment, res canviarà . Mireu que deia Josep M.Soler abat de Montserrat en una entrevista:  
.... no té por que els grups antisistema intentin boicotejar la vista del sant pare a Barcelona, encara que ha subratllat que els integrants d'aquests grups “han d'aprendre a viure en els valors democràtics”.
Deu ser molt democràtic que et bategin o et donin la comunió sense tenir la majoria d'edat per donar-hi el consentiment, o deu ser molt democràtic el matrimoni  dels capellans. De les monges ni parlar-ne. On s'ha vist una associació que presenti els estatuts per aprovar a l'"oficina del ministeri d'interior", en un país democràtic, i que en el primer punt hi digui:-mai, cap dona en podrà ser la presidenta.
Quins pebrots! En uns moments d'enfrontament entre dues esglèsies, la menys involucionista i la més retrògrada, a Montserrat opten per atacar els "antisistema", posant-se al costat de la tesi vergonyosa que va dir,  en la visita a Barcelona, l'actual patriarca de l'Esglèsia Catòlica:"-l'anticlericalisme actual és com el dels anys 30 a la República." Frase que el va deixar ben retratat. Només li calia haver cridat "Viva il Duce". Jo entenc que els antisistema molesten. Però donar-los la importància d'un moviment de masses és penosament ridícul.  A no ser que considerin que tenen tants seguidors com la pròpia esglèsia. Miro les cares, els ulls i les expressions. Insisteixo. Ja m'ho diuen tot.
El que podíem tenir i el que tenim. 

Control d'avions i vaixells


M'han passat un enllaç d'aquests que corren per la xarxa de "coses interessants". Us podeu entretenir una estona tafanejant els vaixells, avions, el vent, la metereologia, etc. Interessant pels qui van en velers. Fa anys vaig perdre una gran amiga que era de les primeres dones en obtenir els títols per navegar.  Avui també he tingut notícies d'una altra amiga,  coses de la vida, que divendres passat pa aprovar l'exàmen de patrona d'embarcacions. Espero que tingui més sort en el mar. El pare em deia que els mesos millors per navegar són els que no duen "r" (Maig, Juny, Juliol i Agost) i sinó que li diguin a Jaume I, es va retrassar cinc dies i va haver de patir un fort temporal el 5 de setembre. Aquest aplicatiu li hauria estat d'ajuda. Tot i que al final va conquerir igualment Mallorca. A la captura de pantalla que us adjunto, podeu veure un exemple, he clicat sobre un vaixell, i he vist en el menú emergent tot d'informació prou interessant. Es pot veure també la ruta que ja ha realitzat un vaixell, clicant el botó del reproductor. Ara mateix m'agradaria estar al pont de comandament d'un vaixell, a les ordres d'una intrèpida capitana, prenent una tasseta de cafè, rumb a la Xina.



diumenge, 14 de novembre del 2010

Barcelona Roja


Estic fullejant "BARCELONA ROJA,  Dietario de la revolución" (julio 1936- enero 1939) de Tomàs Caballé i Clos sobre Barcelona durant un període bèlic. En principi sembla una recopilació metòdica de noticies locals dia a dia. Em confirmen moltes coses i fets que m'havien explicat a casa. Alguns molt més greus del que jo pensava. Cerco per internet i trobo un altre llibre "El meu viatge per la vida 1939-1975" de Tomàs Roig i Llop, on ens diu que Caballé li va dir que tenia preparades dues introduccions segons qui fós el  vencedor. Uns fragments de la introducció dels vencedors: "Desde que el fanático e inepto Macià se erigió, por obra y gracia de la tontería catalana, en árbitro de nuestros destinos, ¡qué carrera más desenfrenada de errores abusos, coacciones y falsedades!....no tuvimos la valentía de oponernos con virilidad a los estúpidos manejos del equipo Macià." De la introducció que hauria publicat si hagués guanyat la república, no sé si la conserven els seus hereus. Però no té massa importància. Aquella història no es repetirà. Ja la van escriure els vencedors. I possiblement no hauria estat massa diferent si haguessin estat els perdedors. Entenc la història com uns fets. I el passat, passat està. Actualment la democràcia està més consolidada que no pas la república d'aleshores. Però hi ha en alguns polítics actuals (fins i tot el mateix papa di roma) un llenguatge evocador amb regust de provocador. Uns, no sé si per simples relliscades d'analfabet o per atacs inusuals d'inteligència, com el Corbacho per voler treure'n rèdit electoral. I d'això em queixo. Amb tot el que he sentit i l'edat que tinc, no em fa por el passat sinó el futur. Em fa por que s'imposi tanta mediocritat, falsedat i manca de democràcia. No podem dir que som demòcrates quan censurem les notícies de partits polítics que ens fan competència. Vaig anar a la presentació de Solidaritat a Tarragona, a veure si em convencien, ja fa dies que dubtava. Estava quasi ple i em va impressionar la senzillesa. Se'ns va recordar el fet de l'acusació del New York Times "Army Troglodytes in Spain". El fet de la baixada de les cotitzacions dels principals bancs no el recordava, però la destitució del General "colpista" si. El que volia parar l'estatut amb les armes. Mireu si és senzill, dos no es barallen si un no vol. O sigui que la independència és possible i de manera pacífica. En tinc el convenciment.
Però hi ha molts que faran el que sigui per impedir-ho. També en tinc el convenciment. De moment han començat amb campanyes difamatòries, manipulacions informatives. La lluita per la butaca.  Em va indignar, el dissabte miro les notícies a TV3 i res, ni se'n va parlar. Un acte a Tarragona amb centenars d'assistents i ni s'esmenta. Un passeig del Ribera de  Ciudadanos, per un local buit, amb 4 seguidors, ocupa quasi un minut del noticiari. Vergonya cavallers! vergonya!

dijous, 11 de novembre del 2010

Una sardana antiga?

Només escoltar-la he pensat, això és una "sardana moderna". M'he deixat portar per la instrumentació. Però podria ser la primera sardana tocada amb instruments "moderns" abans de l'aparició de la cobla?
Les sardanes curtes eren les que es tocaven fa més de dos segles, per les cobles antigues, de tres quartans (tres músics, quatre instruments) si eren de sac de gemecs, tarota,  flabiol i tamborí, o amb d'altres variacions però sempre amb un nombre molt reduït d'instrumentistes.  Fins a l'aparició de la cobla actual, amb instruments més moderns, i amb uns onze instrumentistes, l'estructura musical de la sardana era d'uns curts i d'uns llargs, més de més curta durada que els actuals. O sigui que aquesta sardana, que ens arriba des del bell mig d'Europa, l'he escoltada dos cops i he pensat de seguida que era una sardana curta i no pas una sardana moderna. Potser hi hagi dues tirades de llargs diferenciats, encara no l'he comptat. Però el més curiós és que hi ha un moment en que tots els instruments de la banda efectuen el típic contrapunt del flabiol, el qual també apareix en dos moments dels llargs com a acompanyament.



L'he trobat a la web independentista, els quals l'han trobat en el bloc del Quico Ventalló i no us poso més enllaços perquè ja semblo una rata de biblioteca. Però el curiós és la possible història: es tracta d'una marxa militar (austro-húngara?) titolada "Regimentsmarsch des kuk Infanterieregiments Jung Starhemberg Nr. 13 d'un compositor anomenat Johann Nepomuk Hock, del qual només he trobat referències a internet anteriors al 1790. Aquest regiment du el nom en honor al militar austríac, Guido Wald Rüdiger comte d'Starhemberg; virrei de Catalunya, l'any 1713, en substitució de l'arxiduc Carles. Per la qual cosa és de suposar que aquesta marxa militar l'hagués composada inspirtant-se en alguna sardana. Val la pena escoltar-la. 

dissabte, 6 de novembre del 2010

¡Cabo, dígales que está prohibido hablar en catalán!

Dues notícies, una de bona i una de dolenta. Primer la dolenta? Doncs vinga: els qui ens volen fer perdre la nostra llengua tornen a insistir pensant en un rèdit electoral. I els partits que volen mantenir-se en el poder no ho denuncien,  per aconseguir que la por al PP els repercuteixi uns quants grapats de votants espantats per allò de, si tu no hi vas ells tornen. Però no coneixen el conte del llop?. De tant dir:-que ve el llop, la gent ja no se'ls creurà. I com l'única enquesta que valdrà serà la de l'endemà de les eleccions, ja voldria haver votat per correu per no aguantar aquesta campanya tant vergonyosa. Començo a entendre el perquè de retardar tant les eleccions. El blog que segueixo ens parla dels antics i nous atacs a la nostra llengua:
LA NOVA FRONTERA-cabo!, cabo!, cabo!
La bona notícia. Llegit ahir en el "Nació Digital.cat" . Els cecs hi veuran. Vaja, de moment només és un experiment. S'ha provat en els malalts de retinitis pigmentosa o retinosi pigmentària, malaltia que provoca la ceguesa. L'home en qui s'ha provat el xip, implantat a la retina, té 46 anys i va patir la malaltia a l'adolescència. Això sembla que no és gaire important. D'aquell "home" que es va quedar embarassat, se'n va parlar dies i dies. A multitud de mitjans. Alguns calerons va guanyar amb la seva mitja barba i barra sencera. Aquesta notícia sobre la lluita de la ciència contra la malaltia, per la veritable millora de les condicions de vida, poca cosa.

dijous, 4 de novembre del 2010

La valenta lluita d'esquerra al govern

Acabo de mirar un vídeo a la web d'esquerra republicana. Crec que passaran anys abans no hi torni a tafanejar. En principi he pensat:-això és un acudit, el reenviaré per email. Tracta d'un impost (d'imposar, no pas de contribuir) que paguem pocs cops a la vida. Quan més pocs cops millor, ja que vol dir que se'ns ha mort un familiar. Clar que ara ve lo bo,  el familiar ens ha fet donació per herència d'alguna propietat. És per això, per pagar-lo pocs cops a la vida que no hi donem massa importància. Ara sembla que finalment el treuran, suprimiran o modificaran de manera que només afecti les rendes més altes. Mira, ves per on, ara que ja l'he pagat, "gràcies a la valenta lluita d'esquerra al govern" no em caldria pagar-lo si ma mare hagués viscut el mateix que la senyora Lola del tercer primera. Com no es mor mai els seus fills no sols no pagaran l'impost, sinó que potser  heretarà l'àvia la fortuna que hagin fet els nets. Quan finalment es mori, com tots els humans, es perdran aquells diners? Els diners en paper no s'acostumen a cremar.  I si això passa, l'estat, que som tots, hi guanya igualment. En moneda poden restar amagats durant generacions. I si contenen metalls aprofitables, no perden gaire valor . Si contenen or potser encara en guanyen.  Els diners canvien de ma. Qui en té molts i es compra una casa molt gran, reparteix diners a constructors, secretàries dels constructors (o secretaris, ja es poden ofendre les femenines,  tant se val,  no he posat constructors o constructores per estalvi de llenguatge, no ho he posat perquè penso en català, sense distinció de sexes pel fet d'emprar el masculí o el femení de manera genèrica), dones dels constructors, amants dels constructors, fills de les amants dels constructors, paletes, dones dels paletes, sogres dels paletes, lampistes, fusters, fins i tot a la Xina se'n beneficien. Gran quantitat del material elèctric és "Made in RPC". Vigileu amb les bombetes "made in RPC" (República Popular de China) alguna m'ha durat el temps de prémer l'interruptor i poder efectuar el dur i contundent renec en veure com la il·luminació de la cuina passava del mínim al màxim i acabava en l'absoluta foscor. Cada cop que els diners canvien de ma acostumen a pagar "impostos".  I és amb aquests impostos que es paguen tots els serveis. L'impost de successions diuen que representava l'1% de tot el pressupost general. Quina misèria. Per això tanta polèmica ? Aquesta valenta lluita d'esquerra, era per suprimir-lo del tot enfront d'iniciativa? Era una lluita per evitar la seva supressió total enfront de CIU? La visita a la web d'esquerra m'ha deixat una trista sensació. Són molts els qui encara els donaran suport. Ja me'n vaig desdir fa quatre anys. Com tants milers de votants. No van saber interpretar la pérdua de vots. O no van voler, potser és responsabilitat dels dirigents. Si per sostenir el càrrec quatre anys més ets capaç d'enganyar qui sigui, tens poca decència ètica. No es pot anar dient que tens les mans netes quan has malgastat miserablement el capital electoral. Hi ha lladres de diners i hi ha lladres d'il.lusions. Han deixat un espai electoral desert i a sobre es queixen que altres l'ocupin. Els independentistes tenen quatre opcions clares   la del "ara no toca", els de la "valenta lluita", i dues que no acaben de convèncer, la dels que faran "pixar sang als adversaris" i la dels que "què et pensaves, que no t'havien enganyat mai?" Quin panorama! Però no voldria que us penséssiu que en culpabilitzi esquerra, no ho he expressat bé. Esquerra només és responsable de la seva pròpia pèrdua de votants. I amb això fa un indirecte favor a la independència de Catalunya. Ja no és cosa d'un partit més o menys marginal. Es va estenent l'opinió de que l'estat espanyol no és viable tal i com el coneixem actualment. I que la independència pacífica de Catalunya és possible. És per això que hi ha hagut moviment de polítics notoris cap a posicions independentistes. A "Espanya" han de saber que hi ha dos problemes fonamentals, crisis de banda. La història els ho explica: la permanencia de Catalunya dins d'Espanya és un problema. La independència també. En el moment que sorgeixi algun partit d'àmbit estatal partidari de l'expulsió de Catalunya, la solució la tindrem a tocar de mans. No us enfoteu, han estimulat tant la catalanofòbia (tant el PSOE com el PP) per tal de guanyar vots, que serà possible que apareguin uns trepes, que per arrabassar vots, formulin l'expulsió de Catalunya de la Corona Espanyola. Deixem la ficció. Als excompanys d'inicaitiva: no teniu vergonya. Ara el tripartit premiarà els grans capitals amb uns bons que donaran un benefici de més del 4% a càrrec de tots nosaltres. Quin tant per cent dels pressupostos perdrem amb aquest regal que fa un govern "d'esquerres" als grans "afortunats"?Incrementar les seves fortunes a càrrec de tots nosaltres, quina barra!

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Un porc i un imbècil

Llegeixo a un diari digital el ressó d'unes declaracions de la Pilar Rahola sobre un suposadament o autoinculpat, escriptor pedòfil. També havia llegit les declaracions de la ministra de cultura, sobre el mateix, però en ser tant tèbies i bonistes, no les hi faig ressó. Una ministra que ha signat un manifest sobre la primacia d'una llengua sobre d'una altra, falsificadora de la història,  no em mereix el més mínim crèdit democràtic.  
Però aquest cop, la periodista Pilar Rahola ha estat ben contundent. També ho va estar en un debat sobre els toros amb el mateix Dragó, llàstima que llavors encara no es conegués el fet de la pedofília. La Rahola doncs,  (copio textual la notícia de "eldebat.cat"): ha recriminat aquest divendres a la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Esperanza Aguirre, que hagi defensat l'escriptor Fernando Sánchez Dragó per afirmar al seu últim llibre que havia tingut relacions sexuals amb dues menors al Japó. Segons Rahola, l'escriptor és "un porc" i "un imbècil" que no fa literatura -com ha argumentat Aguirre- sinó "pornografia".

Rahola ha aprofitat la seva intervenció al programa 'Els matins' de TV3 per llançar un missatge a Aguirre "en el seu idioma", per si de cas li arribava. "Aquest senyor no ha fet ficció: parla de la seva vida, del que li agrada i a més es riu de la llei", ha dit Rahola, tot afegint que ja li agradaria saber si "el delicte ha prescrit al Japó". Sánchez Dragó ha dit que els fets es remunten al 1967.

Segons Rahola, "quan algú diu que el que li agrada són les parts baixes rosades d'una nena o els seus pitets està fent alguna cosa més que ficció: fa pornografia de la immoralitat". Per això, la periodista ha afirmat rotunda: Sánchez Dragó és "un porc, un pensador immoral i un imbècil".

Per acabar, Rahola ha lamentat "profundament" que "una institució com la Comunitat de Madrid i una presidenta que defensa teòricament valors morals mantingui en una televisió pública un porc immoral que defensa els pitets de les nenes". Sánchez Dragó presenta el programa de literatura 'Las noches blancas' que emet Telemadrid, la cadena pública madrilenya.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Cercant títol

Un nom adient, que no soni a pagès, amb tots els respectes, ni a xirucaire, ni a pixapins. Que sigui curt i sembli culte, sense enfotresse'n massa. I sobretot avui en dia, que no sembli bonista. Vaig escriure aduc i no estava lliure. Caram, m'havia deixat l'hac. Àdhuc. No es pot amb accent. Adhuc. "...no està disponible. Adesiara, com que escriuré de tant en tant. Potser canviant el títol , com a títol del bloc hi poso Renoi, però en intentar la URL, tampoc. Refotoll em començo a emprenyar. Provo "tanmateix", tampoc! Ja desbocat i pensant que s'havia encallat, teclejo ràpidament sense pensar "marellagons". Potser pensava inconscientment, la mare que et va parir! M'hauria pogut sortir:"bias´dfbnab" però no. Ho cerco al google i curiosament no existeix. Perfecte! Més original no pot ser. Aquí hi podreu trobar tot allò que m'agradaria enviar i em reprimia per educació. Vaig començar amb una notícia fresca procedent de la Vanguardia. (i comentada per l'Enric Vila: Boles de merda)  La Vanguardia és de dretes? Això ja m'ho deien de petit. De més grandet em deien llegeix la Vanguardia i així sabràs com pensen les dretes. A la Vanguàrdia hi havia llegit sorprenentment, articles de militars soviètics sobre política mundial força interessants. Sempre cal coneìxer les dues versions del conflicte. Però no defensaré la Vanguàrdia ara mateix, potser fa deu anys que no en compro cap exemplar. La llegeixo algun cop que em cau a les mans en algun bar. A més, l'actual campanya anti-Laporta em fa creure que, com d'altres diaris,  té un passat gloriós i un futur mediocre. Subvencionat com tots? Quina vergonya! Les dretes tacanyes, demanant caritat? Com canvia el món.  Prou de rotllo. Aquí l'article que no vaig espamar durant l'estiu. En castellà el vaig trobar i així l'enganxo, dedicat als amics castellans de la meva exllista de correus:


DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena


Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
 Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Boles de merda



A continuació us enganxo l'article d'avui de l'Enric Vila a "CATALUNYA OBERTA" . Enceto aquest bloc per tal de no emprenyar més al amics de la meva llista de correus amb missatges o notícies que considero interessants. Molts cops  pensem que rebent un email d'un conegut és una mostra d'afecte, que se'n recorda de nosaltres. No ens enganyem. Molts cops estem en una llista àmplia i apareixem més o menys  com a destinataris anònims. En una propera entrada justificaré el títol del bloc i de la web. De moment res més.

Article de l'Enric Vila:
Aquest dilluns, Quim Monzó va publicar a La Vanguardia un article sobre les multes lingüístiques que s’ha celebrat molt entre els meus amics i coneguts. Monzó es feia ressò d’un article aparegut a El País, on el director de l’Agència Catalana de Consum, Jordi Anguera, explicava que l’any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà.
Monzó resumia l'article i es preguntava què hi tenien a dir els periodistes i polítics suposadament compromesos amb la llibertat lingüística; com és que, en saber-se la notícia, cap dels antifeixistes de postal que corren per Espanya, “tan escassament crítics amb el nazisme i la seva versió cheli que és el franquisme” (boníssima la frase), no havien fotut el crit al cel.
Pel que fa a mi, em pregunto per què la notícia ens ha sonat tan nova després de més 30 anys d’autogovern i de llibertat de premsa. És normal? Hem sentit a parlar tant de les “aberracions totalitàries” del nostre Parlament que trobo que el tema hauria d’estar més mastegat. Doncs resulta que no i que Anguera revelava, per sorpresa de Monzó i meva, que a dia d’avui “hi ha unes 121 lleis estatals que obliguen a l’etiquetatge en castellà.”
Suposo que aquestes 121 lleis cal incloure-les entre les 500 normatives, disposicions i reglaments que la Plataforma per la Llengua diu que imposen l’ús del castellà a Catalunya. Segons la Plataforma, més del 99 per cent de les sancions lingüístiques previstes a Catalunya són per no utilitzar el castellà. També he llegit que no hi ha cap altre país de la Unió Europea amb una llengua pròpia tan parlada com el català que no sigui oficial al seu Estat.
És veritat? A banda de repetir clixés, potser algun diari podria aprofundir en el tema. Si la caverna mediàtica pot generar les "boles de merda" que denúncia Monzó, també és perquè la premsa de Barcelona no fa la seva feina –per dir-ho suau, que tenim memòria senyors. M’agradaria saber quants diners recapta la Generalitat amb les multes lingüístiques a favor del castellà. Quina llei és més rendible, l’espanyola o la catalana? Estaria bé saber-ho, per discutir amb més propietat.
El director de l’Agència Catalana de Consum només especificava en el seu article que l’any passat la Generalitat va posar 94 multes per incomplir la llei lingüística espanyola i 152 per incomplir la catalana. Però, esclar, els números poden ser enganyívols. Vull dir que el plet més famós generat per la llei lingüística catalana és el de la  immobiliària Nevot que va ser multada amb 400 euros, mentre que ara sabem que la Generalitat va multar Ikea amb 8.000 euros per deficiències en l’etiquetatge en castellà.
La diferència és notable i, com deia Monzó, si la multa hagués estat imposada per incomplir la normativa catalana s’hauria muntat un sidral de collons. Jo afegiria que, en aquest cas,  el seu diari hauria sigut el primer a distanciar-se  de les "imposicions" lingüístiques de la Generalitat, com ha fet Montilla a Madrid. En comptes de dedicar unes quantes hores a documentar el tema per presentar-lo amb un mínim d’equanimitat, estic segur que els diaris de Barcelona haurien entrat "en la bola de merda" segregada pel discurs espanyolista  per pura inèrcia i manca d'esprit. Com sempre.
És una llàstima, perquè si la premsa és un pilar tan important de les societats lliures és per la capacitat que té de destinar recursos a emmarcar els debats en el seu context, traient-los del fangar de supersticions i de morralla semàntica que empren els demagogs. Però, esclar, m'oblidava que els grans diaris de Barcelona no tenen clar el seu context, o que bé miren de dissimular-lo per poder sucar de tot arreu.