dijous, 18 d’abril del 2013

Pobresa infantil



Sense comentaris.
Pobresa infantil relativa segons l'estudi de l'UNICEF:







Font: UNICEF

I encara més significatiu aquest que ens mostra la distància entre la línia de la pobresa relativa i l'ingrés mitjà de les famílies pobres:

http://www.washingtonpost.com/blogs/worldviews/files/2013/04/child-poverty-gaps.jpg 
 

dijous, 11 d’abril del 2013

L'aigua és gratis


Fa uns dies llegeixo un qui ens vol alliçonar sobre els drets. D'aquells qui intenten justificar algunes propostes econòmiques amb enganys monumentals. Vaig copiar un fragment del que escrivia, no gaire entenedor però ben significatiu:

"....tothom deia: “Si a la resta d’Espanya les autovies són gratuïtes, les nostres també ho han de ser. És un dret”. Deixant de banda que no es tracta de cap dret (de la mateixa manera que l’aigua no és gratuïta), ha calgut que vingui la crisi per demostrar que el sistema no és lògic."

 No senyor, no. Qui deia que fos un dret? Es deia i es diu, un greuge comparatiu. Si  teniu accions de les autopistes entendré la vostra opinió. Però també heu d'entendre la contraria, la dels qui no tenim accions i pensem que  ja estan pagades i ben pagades. En tot cas una posició més comprensible seria que fossin de titularitat pública i els beneficis invertits en el país. 
I l'aigua? Com que no és gratis? Sembla que hi ha un corrent de manipulació que intenta fer-nos veure el món a l'inrevés. Podem dir que ningú dona res gratis en aquesta vida. Fins i tot l'aire que respirem. En un reportatge sobre un trenet que pujava a l'altiplà del Perú es veia un venedor d'aire. Es passejava amb una gran bota que semblava de pell, com un immens sac de gemecs, el posava davant la cara dels qui sol·licitaven el seu servei i amb una aixeteta els hi abocava una certa quantitat  per alleugerir el patiment, en una ascensió on la densitat de l'aire anava disminuint cada cop més. Pagar per un servei és lògic. Sinó el paguem no l'obtenim. Però obtenir el servei de la distribució de l'aigua no és tampoc un dret. Com el del venedor d'aire del tren del Perú. És un negoci. I en el cas de l'aigua a Catalunya es més aviat és una immensa estafa.  No hi trobem  la lliure competència, allò que sembla que no sempre defenseu aferrissadament. Vaja quina societat del mercat lliure. Això és com anar a plaça i posar una parada d'objectes robats amb llicència municipal.  Clar que no és lògic el sistema.  Però no es pot dir alegrement la mentida de que l'aigua no és gratis i quedar-se tan ample. O és que no sap que hi ha lleis, encara no derogades, que regulen les fonts i els pous. Haurem de pagar per anar a beure a la font?
A la foto, un riuet d'alta muntanya.

dimecres, 23 de gener del 2013

23 de gener de 2013


Una data que potser passarà a la història. Encara podem pensar que hi hem arribat prou sencers. En els darrers dies hem vist una picabaralla dins de CIU que pot arribar a tenir un resultat decebedor en la votació d'avui. Però també pot posposar-se aquesta crisi per a dies propers. El significat de l'atac del Consell de Barcelona a Duran el sabrem possiblement avui. Així com també esbrinarem la fèrria obediència dels diputats del PSC. 
A la foto, un possible diputat del PSC o d'Unió entrenant-se, el passat cap de setmana, per a la votació d'avui.

divendres, 11 de gener del 2013

Malenconia

Passades les festes amb cert regust de melangia, em retrobo amb Labordeta.  Aquesta senzilla cançó m'ha dut el record persones senzilles i estimades. Algunes que ja no hi són.  M'ha fet pensar amb la Beatriu, un retrobament després de prop de vint-i-cinc anys de llunyania. Espero que ho llegeixis. Aquí  l'escric i poso una versió en vídeo per un xiquet "prodigi", Anchel Pablo(1), en versió de jota.


SOMOS

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

(José Antonio Labordeta)

(1)
http://www.heraldo.es/noticias/zaragoza/dos_ninos_prodigio_jota_aragonesa.html