Bombardejar Barcelona?

No cal bombardejar Barcelona. Hi ha una arma, que no produeix víctimes mortals, molt més eficaç i duradera: la televisió. La TV no sols bombardeja Barcelona, sinó Catalunya i tot l'estat. Unes cadenes sense que es noti la fòbia anticatalana i d'altres desvergonyidament, com en aquest "inocu" acudit: ("Imagínate que se lo queda qualquier indeseable, o peor aún, un catalán")



Extret de "La Vanguardia"
He copiat aquest comentari d'un lector de "La Vanguardia", no tot és odi en els castellans:
"Lo realmente lamentable es que en nombre de la libertad de expresion y del sentido del humor cualquier tarado mental para ganar audiencia o votos se permita menospreciar a un colectivo ,ya sea homosexuales,musulmanes ,judios, negros,catalanes o quien sea.Y lo peor es que millones de supuestas personas sean seguidores de esta telebasura.Penoso panorama que explica porque seremos siempre un pais subalterno a expensas de lo que el mundo civilizado se digne concedernos."

Llengua, política i democràcia (II)

Des del darrer post he llegit multitud de reaccions sobre la sentència en contra del Català. La darrera que he llegit a Vilaweb:
"Rigau demana als professors que no facin insubmissió" (Ja respondrà el Departament...)
En principi la Consellera és explícita: avisa els professors que no facin insubmissió. Però s'enganya quan diu  que el Departament  pot respondre alguna cosa, perquè res li han demanat. El Departmanent ha de dicar normatives. I els professors les han de complir. Ara bé, de la mateixa manera que la sentència interpreta la constitució, les normatives que dicta el departament poden interpretar ( a més de recórrer, naturalement) les sentències. De manera que espero que les normatives que dicti el Departament quan finalment s'hagin esgotat tots els recursos, siguin clarament en defensa de la llengua catalana. Jo com a mestre, no tinc cap obligació de llegir-me la sentència. Però si de complir la normativa que dicti el Departament. Si dicta una normativa, per exemple, en la que finalment a mi em toca, a la meva escola, realitzar l'ensenyament en llengua vehicular castellana, estic preparat per a acomplir la legalitat. Tot i que penso que això no serà bo per a les famílies que ho demanin, i si es donés el cas que hi hagués més demanda de la prevista, tampoc seria bo per a la societat en el seu conjunt. Seria clarament una discriminació per a les altres llengües que també es parlen a Catalunya. Encara que la Constitució no les reconegui. Encara que no els agradi als defensors del bilingüisme. Només són uns radicals anticatalanistes. Ho saben perfectament i no saben amagar-se'n. Representen un dels darrers fronts de recentralització de l'estat. No defensen mai el bilingïsme als mitjans informatius, ni al cinema, ni a la justícia, ni al registre de la propietat, només el defensen en l'únic lloc on el catala estava normalitzat: a l'interior de les aules ( de primària). Mai he sentit una queixa sobre aquell professor ( secundària o formació professional) que deia als alumnes que aquell qui li presentés un exercici en català ni se'l llegiria. Naturalment qui m'ho explicava no ho va denunciar per por. Hi ha milers de casos ni publicitats ni denunciats. Al final del post us n'enllaço un contra un ciutadà de nacionalitat francesa. Els mestres i professors necessitem el suport de la normativa. 
Amb tanta monolectura, alguns acaben creient-se l'argument de que vivim en una societat bilingüe. Un individu pot ser monolingüe o bilingüe, o encara conèixer més de dos idiomes, però la societat és plurilingüe, a Catalunya entre d'altres, també s'hi parla francès, anglès, àrab,... però el castellà és majoritari a tot arreu, excepte a l'escola, on des de fa trenta anys hi ha un seriós intent de normalitzar la situació.
A la mateixa notícia, més endavant podem llegir:
"El president de la Generalitat, Artur Mas, ja va dir diumenge que el govern i ell mateix capitanejarien una defensa 'clara i inequívoca' de la llengua catalana contra tot intent de marginar-la; i que tot atac contra la llengua fracassaria."
Algú s'ho creurà. A mi m'agradaria creure que aquestes frases,  fins i tot la darrera, s'acompliran. Però del desig a la realitat hi ha una distància. En aquest cas ja fa anys que tinc la sensació que PP i CIU s'entenen bé perquè defensen un idioma comú: els diners. La butaca que són els votants, la defensen tots. És per això el miserable paper del PSC. No sap a qui podrà guanyar votants si al PP o a CIU.  Del PSC no vull dir res més que em fa massa "vergonya aliena", encara no he trobat declaracions dels seus dirigents, a favor del Català i en contra d'aquesta sentència interpretativa, ni en un dels seus diaris oficiosos de major tirada.
A la foto:
Una captura de pantalla d'un dels nombrosos casos d'anticatalanisme institucional.
Retingut al pas fronterer per parlar català i no saber castellà al setembre 2009

Llengua, política i democràcia (I)

Es pot interpretar la constitució per arraconar el català. És una realitat política. També es podria interpretar en sentit contrari però actualment és política ficció. En defensa d'aquesta persecució política del català es comença a creure que els mestres hi tindran un pes específic. En els mestres hi podem trobar, com és natural en una societat plural, totes les tendències polítiques que trobem en el parlament i encara més. No amb la mateixa proporció, com també és natural en un sector una mica més intelectual que la mitjana de la societat. De manera que la condició de mestre no presuposa una defensa del català sinó una defensa, en primer lloc del lloc de treball, del "pa de cada dia" i després, i generalment amb molta menys intensistat una defensa del model d'ensenyament que cadascú creu que és el millor. Però sobretot, ì això és conseqüència de la primera condició que he esmentat, un respecte per a la legalitat. Aquesta legalitat, que ens agradi o no és fruit d'uns resultats electorals. Hi ha moltes maneres de participar en l'evolució política del país. Cap de les que jo considero efectives recau en esperar que els mestres aconsegueixin amb actituds de desacatament evitar la persecució política de la llengua. Esperar això és donar la raó, i la partida per guanyada, als qui estan dissenyant tots els passos a seguir per arraconar la llengua, aquest darrer pas, l'atac, per mitjà de la sentència del Tribunal, al darrer lloc on restava mínimament normalitzada: l'ensenyament primari.
(segueix...)
(A la foto una posta de sol des de la Torre de Fornells) 

Tocant pel canvi

M'han passat aquest enllaç del youtube. Una cançó, una música, uns minuts. En el vídeo hi apareixen dos músics tocant a Barcelona, l'un a la Plaça reial i l'Altre a la Plaça Catalunya. Segons google translator:
Fa una dècada, un petit grup de realitzadors de documentals establerts amb el somni de crear una pel.lícula de les seves arrels en la música dels carrers. No només té aquest somni fet realitat, s'ha convertit en una sensació mundial anomenada Playing For Change , un projecte que inclou músics de tots els nivells de renom, que ha tocat les vides de milions de persones a tot el món.
Mentre viatges pel món filmant i gravant els músics, la tripulació va fer íntimament involucrat amb la música i la gent de cada comunitat que visiten. Encara que moltes d'aquestes comunitats amb recursos limitats i un nivell de vida modest, les persones que les estaven plens de generositat, calidesa, i sobretot, estaven connectats entre si per un fil comú: la música.
Fora d'aquests descobriments, la Fundació Playing For Canvi va néixer i es va fer amb la seva missió de garantir que qualsevol persona amb el desig de rebre una educació musical que té l'oportunitat de fer-ho. La Fundació Playing For Change està dedicat a la idea fonamental que la pau i el canvi és possible a través del llenguatge universal de la música.

Recomanacions

Segueixo de vancances. Avui he trobat interessant l'article de Miquel de Palol. Discrepo de dues afirmacions, sobretot de la de Xina com a "model".
(a la foto una atracció infantil, dues dones valentes i decidides, no hi ha edat per divertir-se)

Criteri

Un dels recents comentaris en el blog m’ha fet reflexionar sobre la necessitat d’una resposta més àmplia que un simple comentari. Ja vaig escriure anteriorment:

“-Comencem a tenir la sensació que se'ns exigeix com a treballadors d'una empresa (ara que hi ha la moda de comparar l'escola amb una fàbrica) en la que traiem un producte de cada cop més baixa qualitat al mercat.
El sistema és modificable. L'actitud dels mestres costarà molt. S'ha perdut la confiança en l'empresa. Ha canviat tants cops de mans, de gerents i de polítiques que ja no sabem cap on anem. “

Hi podria afegir, per als qui seguiran mantenint l’opinió mercantilista, que no totes les escoles poden seleccionar -per normativa- la matèria prima. Però molts d’ells ja ho saben i ja els està bé que sigui així. Ells sí que saben cap a on van. Van cap al manteniment de l’actual situació. Però l’actual situació no es manté , sinó que evoluciona. I l’evolució va en el sentit d’empitjorar el sistema educatiu en general. Per molt que el sistema educatiu en el nostre país estigui dividit, aquelles influències que el degraden venen de l’exterior del propi sistema. Per això no he parlat mai, ni que ho hagi pensat, sobre el comentari que em van fer en l’anterior entrada del blog: “-bona part del desastre de l'ensenyament ve que el 90 per cent dels ensenyants són dones”. Sobre aquesta percepció se’n podria fer un estudi. El percentatge d’homes sembla, per sensacions personals, que sí que hagi disminuït. I potser ha estat així a partir dels anys setanta amb una major entrada de dones en el mercat laboral, i millors ofertes de feina per al sexe masculí. Però si es cregués necessari equiparar-ne la participació, amb “discriminació positiva” cap els homes només caldria reglamentar-ho i esperar uns 20 anys a assolir la paritat. Però això no era així als anys vuitanta. Hi havia més participació masculina i els resultats en acabar l’E.G.B estaven sobre el 52% d’obtenció del Graduat Escolar que significava aprovar totes les assignatures en acabar vuitè curs, a l’edat de 14 anys ( el que seria ara 2on d’E.SO.)

També em diu l’amic blocaire que “el problema el trobaríem en la pèrdua de valors” . Aquí si que sembla que compartim una possible influència externa al propi sistema educatiu. Hi puc estar d’acord si expliquem qui ens fa perdre uns valors i guanyar-ne uns altres. Jo, personalment , només he perdut uns valors que creia assolibles i el pas del temps me’ls ha anat modificant. Els valors fonamentals que tinc ara crec que coincideixen amb els que tenien els meus pares fa uns seixanta anys. Entro a l’escola on hi ha el meu lloc de treball, que és l’aula, intentant ser un exemple de rectitud, respecte i divulgació. Molts dels aspectes, opinions i reflexions sobre l’ensenyament ja els he escrit en posts anteriors, els enllaço a baix. Però hi ha una frase, també de l’esmentat comentarista :”-No diuen molts que el juliol és per formar-se?” que em provoca una justa resposta: Si. Naturalment ho diuen molts. Ho fan pocs. I menys encara s’ho creuen. L’explicació és senzilla, i té a veure amb el desastre del model de formació dels mestres al nostre país. El primer any de treball en una escola de primària vaig intentar dur a la pràctica un treball que m’havien valorat com a excel·lent a l’escola de magisteri i que va resultar del tot impracticable. De manera que vaig considerar que havia de seguir formant-me com a mestre a base de l’experiència personal. I així va ser. Un mestre hauria de tenir els mateixos coneixements que se li exigeix a un alumne de 6è curs (amb uns 12 anys). I no en té ni tant sols els mínims (amb poquíssimes excepcions). I em refereixo, per evitar dubtes o males interpretacions, a les matemàtiques, al català, al castellà, a l’anglès, a la música i a les ciències naturals i socials. Si l’examen final de totes aquestes matèries només l’aprovaria un 5% dels mestres actuals, com podem esperar que en la formació que es fa al juliol, o la que es fa durant el curs (fora de l’horari escolar) on aprova tothom, serveixi per formar-nos? Si la formació no és selectiva, no serveix només que per passar l’estona i per una satisfacció personal, que ja va bé, però no canvia el funcionament de l’ensenyament.  Comparant, un altre cop, amb els metges, aquests reben una formació específica sobre una nova tècnica o un nou protocol, unes noves directius sobre un aspecte imprescindible per a la salut, com per exemple van rebre, fa uns tretze anys, en el moment de l’aparició de la malaltia de les vaques boges, sobre canviar el fil de sutura en les operacions. S’havia de substituir el d’origen animal (crec que era de budell) per un altre de sintètic, per evitar possibles infeccions de la malaltia. Quina formació específica hem rebut sobre les eines informàtiques? És millor el Windows, l’Apple o el Linux? Quan vaig fer durant uns anys de formador de mestres, en noves tecnologies i audiovisuals, no se’m va facilitar mai un ordinador portàtil. Quan els més avançats en l´ús de l’ordinador feia dos o tres anys que féiem servir com a processador de textos el Wordperfect, a les escoles va arribar el Framework, programa rudimentari i obsolet de feia anys. Va ser substituït per un altre (Ami Pro) digne de passar a la història dels maldecaps i pèrdues de temps per les seves limitacions i en intentar recuperar els arxius des d’altres processadors més “populars”. Finalment, quan ja fèiem servir el Word en les versions més actuals (Word 2002), arribà a les escoles el Word 1997. I encara no n’ha arribat cap versió més actual. Ni arribarà, perquè la darrera política del Departament, va ser la d’implantar el Linux. I el processador que incorpora, el Open Office, no resulta, pel que m’han comentat molts companys , una eina millor que el Word. Ja hi vaig perdre moltes hores intentant trobar alguna de les funcions que jo realitzava senzillament en el Word ( com per exemple escriure en vertical, o horitzontal girat 90º, dins d’una casella d’una taula, i va resultar que no es podia fer. Suposo que ja estarà millorat. Però ara mateix no sabria escriure aquesta entrada amb un ordinador amb Linux, ho vaig intentar. A l’escola em deixaven un portàtil que ens ha entregat aquest curs el Departament però no em reconeix el mòdem USB que estic emprant ara mateix en un Windows i que m’ha reconegut en dos minuts sense més problema. En un moment en que encara em preocupava per si un sistema operatiu podia ser millor que un altre vaig topar amb un blog, divertit, sobretot sinó sou usuaris del Linux:? El blog de los que se pasan linux por los huevos . No vull encetar una discussió sobre temes informàtics, només era una reflexió per tal que vegeu la relativitat de les directrius que ens arriben del Departament. Relativitat a cops basada en la mateixa consideració de la pedagogia com a ciència, sotmesa a corrents i opinions molt sovint oposades. Però el que em dol és veure els milions de diners malgastats en el que jo anomeno la política dels pals de cec. Per no parlar simplement de la corrupció que intueixo que hi ha en l’adquisició dels nous materials. I dels molts exemples que podria posar, només en poso un: com és possible, segons vox populi, que el Departament rebutgés, ja fa uns 15 anys, un programa de gestió d’escola ( el vaig veure i semblava prou eficaç) fet per un mestre, valorat en uns 8 milions de pessetes, i se’n gastés 400 en el tristament famós i abominable “Winpri”, que tants anys de maldecaps i pèrdues de temps propi i burocràtic ens va procurar.

Sobre els “tres mesos de vacances”, només us puc dir que són dos Juliol i Agost, i les de Setmana Santa i Nadal. Per no repetir-me us enllaço les altres entrades sobre l’ensenyament que he realitzat:

El Saure
Joves delinqüents
En aquesta parlava sobre funcionaris:
La policia. Els mossos

A la foto, un passeig per la costa, prop de Torredembarra, aquest juliol. (2.5 s d'exposició a pols) Clicar la foto per veure més ampliacions.

Xavier Roig, comunista?

 
Em va insinuar un lector habitual,que escrivís una contesta a un article del Sr. Xavier Roig "Representa que la plaça és meva" del diari ARA. Ho he intentat fer. La mania del Sr. Roig amb els treballadors es manifesta més encarnissadament amb els mestres de l'escola pública. Tot i que a cops sembla que es refereixi al conjunt del que ell anomena la classe docent catalana.
He anat agafant algunes de les seves afirmacions i les he anat comentant:
 La classe docent catalana no transpira vocació de treball, ni d'esforç.
Tot i que no crec que existeixi una classe docent catalana, en general, la professió de mestre és  vocacional.  Alguns potser se n'avergonyeixen. Altres ho neguen, hi van anar a parar rebutjats, o amb poca nota per fer una altra carrera. Però tots són conscients que estan realitzant un treball en el què s'exerceix una actuació d'autoritat i al mateix temps d'exemplaritat sobre infants menors d'edat. Ofici cada cop menys valorat socialment, i a la vegada més qüestionat per part de diferents agents implicats directa o indirectament en l'ensenyament.
 Tota persona que hagi de treballar de mestre, ha de ser bona persona abans que res. Direu que passa en tots els oficis. Però en l'ofici de mestre, en el que és fonamental el tracte amb el públic i en aquest cas un públic menor d'edat, és a dir indefens, la condició "ser persona" adquireix la seva dimensió més àmplia . La majoria que he conegut han anat aprenent a ser mestres al llarg de la seva docència. Han anat adquirint experiència. I se'ls ha anat desposeint d'autoritat. Quina vocació de treball tindrien els metges si se'ls prohibís receptar altra cosa que no fos un bon massatge a l'esquena? o un bona follada que ho cura tot? I els mossos? si haguessin d'anar amb branques d'olivera? Vocació de treball? Quan no hi havia crisi econòmica, sentia dir molts cops a companys de feina: -són dues les principals raons que em fan seguir treballant de mestre: Juliol i Agost!
Els resultats de les eleccions sindicals ho confirmen
Per poca participació?, per votar majoritàriament una tendència? Si hagués aclarit això, ara podríem respondre si uns resultats electorals confirmen una suposició seva. Seria tant agosarat com dir que "la majoria de la població catalana no aspira a la independència, a les darreres eleccions al Parlament, amb la victòria de CIU ho confirmen".
representa que la plaça és meva
La mestra que va dir això potser es va equivocar, no ho representa sinó que ho és, literalment, la plaça és seva en propietat, alguns mestres som "propietaris definitius" (PD, en els fulls administratius d'adjudicacionms de mestres a una escola) a no ser que vosté vulgui abolir la propietat privada, (no serà que du un comunista dins seu?) hauria de respectar el que hom s'ha guanyat de manera honrada defensant uns estudis, una experiència i una solvència davant d'un tribunal d'oposicions. Aquesta plaça, no és un lloc físic determinat, per bé que durant llargs períodes de temps ho pugui ser. És només una situació administrativa. Vegeu-ne un de tants exemples, A moltes escoles, van sobrar mestres quan es va cometre la ximpleria de segregar-ne els sisès i vuitès cursos i passar-los a  Secundària (això passà en la majoria d'escoles públiques i en la minoria de privades-concertades) Si eren propietaris definitius se'ls va oferir la possibilitat de reciclar-se i adquirir alguna de les especialitats que no estaven encara ben cobertes a les escoles: generalment Educació física, Educació especial i Música, o bé passar als dos primers cursos de secundària en un institut. La primera cosa representava un esforç considerable i la segona representava generalment un canvi de localitat. Però no tots els mestres de l'escola pública són propietaris definitius. N'hi ha molts que són propietaris provisionals i sobretot una gran quantitat d'interins, els quals no tenen la plaça en propietat i canvien quasibé cada any de localitat. Com una obra que es comença amb un aparellador i el canvien cada dos mesos. Imagineu-vos la semblança de l'edifici amb la torre de Pissa.
La societat catalana actual és fruit de moltes coses però, principalment, d'un sistema educatiu estret i aberrant.
Com que no raona aquessta afirmació, realment aberrant, la reescriurem amb un cert sentit del rigor que a cops s'oblida o s'amaga: "La societat catalana actual és fruit de multiplicitat de sistemes educatius, però sobretot és fruit de moltes altres coses."
No esmentaré ara les altres coses que han incidit, incideixen i incidiran, en la societat catalana. En realitat estic fent una defensa dels mestres en general, enfront d'aquesta obssessió  malaltissa  que hom pot observar en diferents mitjans informatius. De manera que reflexionaré només sobre dues coses: la multiplicitat de sistemes i la influència del sistema educatiu.
Sobre la multiplicitat de sistemes, és evident que hi ha una escola privada ( no rep oficialment diners públics) que per "sotamà" ha rebut molts cops substancioses subvencions, una escola que vol ser d'èlit, i ho aconsegueix. És una escola per a èlits, però el resultat no sembla ser del tot brillant. Només una minoria arriben, com és natural, a l'excel·lència.  Alguns pares es pensen que pagant grans quantitats, poden  defugir la seva responsabilitat. També tenim una escola privada-concertada urbana, una de pública urbana, una de rural, i encara una més de pública, l'escola "unitària", també rural. Sr. Roig,  en el nostre país tenim 5 sistemes educatius a primària!
A les mans dels mestres hi ha formar o deformar el futur d'un país
Ben aviat, els mestres ens n'adonem sobretot en el primer o primers anys de treball que aquesta afirmació amb cert regust romàntic, no és així.  Això és tant fals com dir que a les mans dels metges hi ha la salut d'un país. Ni tant sols a les mans de tot el sistema sanitari. Seguint amb la comparació, penseu en què consisteix realment la tasca d'un metge, diagnosticar el pacient, oferir-li un tractament, el millor adequat, i aconsellar-lo en els seus hàbits. Altra cosa seria si el metge pogués perseguir amb el maletí de reanimació, un pacient de càncer als pulmons i cada cop que encengués una cigarreta li pogués aplicar  el desfibril.lador als collons. El bagatge educatiu, suposava en els anys 90 aproximadament un 20% de la formació d'un ciutadà. Les altres influències en el seu bagatge cultural cal cercar-les en molts d'altres àmbits (família, televisió, amistats, entitats i agrupaments, ajuntaments...) Qui vulgui cercar responsabilitats en el "sistema educatiu", errarà el diagnòstic i per tant en el tractament.

Catalunya ha punxat a l'hora de col·locar els millors davant d'aquesta tasca ....
Catalunya té els millors mestres que pot tenir. Estigueu-ne segurs, tant com segur estic jo que no ha col·locat des de fa molts anys, els millors, de presidents de la generalitat, de consellers, d'alcaldes, de regidors, ....i tots els càrrecs de responsabilitat que d'ells s'han derivat han representat una rèmora per edificar un país pròsper i modern. Un dels darrers "responsables" del desgavell ha estat el sr Maragall. Amb tota la demagògia pròpia d'un tècnic en marquèting ens va voler vendre "la moto" de la  transformació de "l'escola activa" en la de "l'excel·lència educativa".
Em remeto a una altra entrada que vaig fer en el blog: "El Saure"
I posteriorment a una altra de la qual per ser més breu us en reprodueixo un fragment:
"Els comentaris que llegeixo o escolto, cada cop em preocupen més. Crec que cal canviar alguna cosa. N'estic convençut. Veig que molts dels canvis que s'han fet en l'ensenyament han estat decidits per uns incompetents. I la prova n'és el resultat. És una pena que hagi arribat a aquest convenciment. Els polítics no han consultat mai,  a qui en sabíem més. A qui teníem  l'experiència d'anys i anys dins d'una aula. Al llarg de la nostra carrera hem tingut centenars de "fills". I de cop i volta, van sorgint espavilats, alguns dels quals no n'han tingut mai ni un de propi, canviant les lleis i a dir-nos com havíem d'organitzar l'escola. 
El treball dins de l'aula és dur. Psicològicament estressant. Per què hi ha cada cop més mestres per alumne? Aproximadament, espero no equivocar-me de gaire, fa uns 30 anys hi havia una mitjana de 35 alumnes per classe i actualment n'hi deu haver una mitjana de 20. Però el que és més difícil de saber des de fora l'escola és  que les dades són manipulables i no és el mateix la ratio d'aula que us acabo d'oferir, que la ratio de mestres per escola. Fixeu-vos bé: a l'escola on treballo actualment, fèiem el mateix fa 20 anys amb 9 mestres que ara amb 15 mestres i mig ."(de Joves delinqüents)
Potser caldrà començar a pensar per què tota la immensa majoria de polítics no han deixat mai de dur els fills a l'escola privada, si durant un bon grapat d'anys (a finals del segle passat) l'escola pública l'havia superat, de llarg, en qualitat.
Al llarg dels darrers anys he arribat al convenciment que els millors dirigents dels país no han volgut que tinguéssim una escola pública millor.
Ser directiu és, per afegitó, un estil de vida i de comportament....
Arribo a la conclusió, malgrat estar de vacances, que estic perdent el temps. Ja el vaig perdre prou amb el subratllat i els comentaris que vaig anar realitzant mentre em rellegia un llibre  força interessant, amb el qual compartia algunes de les afirmacions:"la Dictadura de la Incompetència". I ara de nou, em trobo escrivint unes reflexions, en un blog més que insignificant, sobre un article que haurà tingut molta difussió, ...
Naturalment, esperava al meu blog més lectors i comentaris, i com no ha estat així, arribats al punt de sentir-me contestant a un trampós, sense possibilitat d'arribar a més que els quatre lectors habituals, ja prou convençuts de la malaltia real del nostre país, plego per avui i me'n vaig a la piscina.

Judeofília?

Avui, ja plenament de vacances i volent fugir del localisme dels diaris digitals, que habitualment em repasso, àvid de llegir notícies internacionls, m'he trobat amb una entrada al fòrum de Nació digital  , llarga, documentada i força interessant. És molt extensa o sigui que preneu-vos-ho amb calma. L'han copiada d'un blog (hasbarats), força interessant en el que els autors és defineixen així: Som un col·lectiu de companys del món audiovisual i periodístic de Catalunya units contra la judeofòbia.
La versió original de l'entrada té una amplada de línia més curta i potser es fa més llarg de llegir, però la lletra és més grossa.
Al final de les notícies internacionals només n'he llegit dues o tres. Passen tantes coses pel món!

Un article sobre els no nacionalistes

Un article interessant, sobre el "neolerouxisme" dels indignats:
La no-nacionalista ‘Spanish Revolution’ de Víctor Alexandre.

La policia. Els mossos.

Ara que estan fresques en la memòria les imatges sobre el desallotjament de la plaça Catalunya, en les quals no n'he vist cap sobre la  passivitat de la guàrdia urbana, i més fresques encara les del Parc de la Ciutadella, se'm ve a la memòria tants i tants articles d'opinió en contra la figura del mestre. Un dels arguments fonamentals és la de condició de funcionaris. Però si també ho són els policies, en el nostre cas els mossos d'esquadra, com és que ells es lliuren d'aquest atac? Serà que a diferència dels mestres, els mossos si que són uns treballadors incansables? Mossos i mestres pertanyen a dos aparells aparentment diferenciats de l'Estat. En els postulats marxistes, l'Estat és l'aparell repressiu de l'Estat. Només algunes ments privilegiades poden entendre l'abast de l'anterior significat. Però amb un xic de sentit comú, és a l'abast de tothom entendre que l'estat, encara que també ho expliquessin els marxistes, s'organitza en aparells. Els fonamentals són l'ideològic i el repressor. En l'ideològic hi trobem com a aparell fonamental, l'educatiu, i en el repressor, la polícia. No en tots els estats és exactament així, n'hi ha en els que l'educatiu hi té poc pes i en té molt la televisió. I n'hi ha que el paper de la policia es complementa amb un exèrcit nombrós.
Sigui com sigui, la diferència entre un mestre i un policia és administrativament mínima, però sentimentalment notable. El sentiment d'un mestre és que està educant. El d'un policia és que està perseguint els maleducats.
No parlaré de la diferència entre educació i ensenyament. Podem considerar-los sinònims o no. Vull reflexionar sobre els atacs als mestres funcionaris ( diferenciació entre ensenyament públic i ensenyament privat) i als mossos repressors, però també funcionaris. Ambdós compleixen la seva feina. Tal i com se'ls exigeix. S'admira el mestre, tot i que cada cop més amb reticències ( amb l'inestimable ajut de la "campanya" que he esmentat abans d'articulistes de bastant renom)  i s'odia els mossos (gràcies també a una campanya, fonamentada en les imatges i els videos, també ben seleccionats).
He sentit una certa vergonya en veure el trist espectacle de la protecció als parlamentaris en el Parc de la Ciutadella. He de confessar, encara que ho considereu políticament incorrecte, que em vaig quasi alegrar veient el Boada, crec que era, escapant i corrent com una gallina. Però va ser molt greu el que va passar. Empentes, cops i sobretot, l'agressió a un diputat cec. Tot plegat vergonyós. La responsabilitat? En un país modern, democràtic, l'inepte conseller d'interior hauria d'haver dimitit. Excepte, naturalment que aquell espectacle l'hagués desitjat premeditadament. Això si que m'indigna. Que hi hagi crisi no m'indigna. Que la crisi la hagin permès els polítics en mirar cap a un altre lloc, alguns acceptant suborns, quan els banquers jugaven amb els diners dels altres sense arriscar-hi res, si que m'indigna. Aquí, i a l'altra banda del món un empresari hi arrisca els seus diners, en el fons la seva vida. Un banquer arrisca els diners dels altres.
 Els polítics que tenim són els que hem votat. O sigui que si hi ha crisi, vota qui més ens hi pugui fer sortir. Però si t'has deixat entabanar pel binomi espanyolista PP-PSOE(amb el suport de CIU,PNV,i fins i tot d'IU), no et queixis si comences a creure que tenim crisi per anys. Ara hi haurà eleccions generals. El poder de la TV, un dels aparells fins fa ben poc monopoli de l'Estat, hi jugarà un paper ben fonamental. La tendència electoral no sembla que vagi a canviar massa. L'aparell mediàtic del PP fa temps que rutlla i entabana profundament. A Catalunya ho hem vist en algunes grans localitats, abans feus del PSC-PSOE.
Però internet creix. I comença també a córrer i fer-se sentir una certa visió de la realitat, més independent de les grans forces bipartidistes. Fa nosa als polítics no poder controlar la xarxa.
El moviment dels indignats fa por perquè no l'han pogut controlar. No pas per la possibilitat de que es converteixi en una alternativa partidista democràtica. Si ho intentessin es fragmentaria en diversos grupúsculs.
He posat una imatge de les poques que trobareu per internet sobre una agressió a un mosso. No és recent, però tant se val. Em serveix d'exemple. Vaig veure un dels famosos videos on deien que es veien els agents provocadors dels mossos. La veritat és que sí que em van semblar que eren mossos de paisà, d'"incògnit". El que no vaig veure clar, és cap agressió provocadora als seus companys uniformats. I se'm fa difícil de creure i més d'imaginar-m'ho: mireu el de la pancarta que descarrega el cop sobre el mosso (a la foto superior) algú creu que abans li ha dit a cau d'orella:-company, soc jo, ara faré veure que et pego fort!... Acte seguit, un company del mosso agredit sortiria en defensa de l'agredit, i el de la cara tapada l'advertiria dient-li: -ep! company, que sóc dels teus!
Llavors el mosso diligent empraria la tàctica de manual, fer veure que el pega amb la porra causant-li un dolor horrible.
Si això us ha semblat infantil, més infantil m'ha semblat a mi fer córrer els vídeos dels mossos de paisà per la xarxa. És més en un país democràtic, hauria de ser un delicte revelar la identitat d'un policia que actua de manera secreta. Com també hauria de ser delicte, naturalment, que aquest policia de paisà transgredís la llei.

Si no es pot demostrar l'acusació, com ha fet una d'aquestes ànimes infantils, tot i que  ja ha demanat perdó públicament pel seu "atreviement", valdria més no fer-la. Aquest representant d'una entitat, amb un fort i històric significat antifranquista , ha emmascarat el bon nom que tenia. Siguem tots una mica més conscients i responsables del que diem i escrivim.

No somos nacionalistas!

Ahir vaig rebre un email, d'una amiga, un d'aquests emails sense cap altre missatge al cos que un enllaç a una proclama, en aquest cas dels "indignados". Avui, l'email me l'envia la seva filla. Sembla que tenim una millor alumna que la mestra, com se sol dir. I per això transmeto el missatge d'avui, que si que he cregut que val la pena de llegir, i naturlament de fer córrer:
http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/418130-indignats-i-espanyolissims.html
Hi ha molts cops que jo també m'he sentit indignat.

Joves delinqüents

Llegeixo aquesta notícia:

Detenen un menor per un robatori amb estrebada a una dona d'edat avançada

La víctima, amb dificultats per caminar, va patir lesions lleus

RESUM:

Una dona d'edat avançada, amb dificultats per caminar, és atacada per tres joves, li arrenquen un penjoll i pateix lessions lleus. Un d'els joves, ja detingut anteriorment, s'havia escapolit d'un centre de menors,
(de "Nació Digital")

Us enganxo un dels comentaris a la notícia:
Que valent!

Anònim, 24/04/2011 a les 20:41

Us heu fixat que els lladres "de metro" sempre roben als pobres (els rics no es deixen, per això són rics!), a les velletes, els desvalguts, turistes d'espardenya i similars? Aquesta miseria moral tan neocon és el seu pitjor delicte.

A cops em fa basarda rebatre els arguments carregats de ressentiment contra els delinqüents, per l'escalfament del moment. Els comentaris que llegeixo o escolto, cada cop em preocupen més. Crec que cal canviar alguna cosa. N'estic convençut. Veig que molts dels canvis que s'han fet en l'ensenyament han estat decidits per uns incompetents. I la prova n'és el resultat. És una pena que hagi arribat a aquest convenciment. Els polítics no han consultat mai,  a qui en sabíem més. A qui teníem  l'experiència d'anys i anys dins d'una aula. Al llarg de la nostra carrera hem tingut centenars de "fills". I de cop i volta, van sorgint espavilats, alguns dels quals no n'han tingut mai ni un de propi, canviant les lleis i a dir-nos com havíem d'organitzar l'escola. 
El treball dins de l'aula és dur. Psicologicament estressant. Perquè hi ha cada cop més mestres per alumne? Aproximadament, espero no equivocar-me de gaire, fa uns 30 anys hi havia una mitjana de 35 alumnes per classe i actualment n'hi deu haver una mitjana de 20. Però el que és més difícil de saber des de fora l'escola és  que les dades són manipulables i no és el mateix la ratio d'aula que us acabo d'oferir, que la ratio de mestres per escola. Fixeu-vos bé: a l'escola on treballo actualment, fèiem el mateix fa 20 anys amb 9 mestres que ara amb 15 mestres i mig .  I la veritat és que els mestres, sobre treballar, igual que la majoria dels mortals,  quan menys ho fan menys ganes en tenen. Això no vol dir que a totes les escoles passi exactament el mateix. N'hi ha moltes que estant molt mancades de mestres de reforç per la quantitat d'alumnes conflictius. I he dit conflictius en el sentit que es crea un conflicte en el mestre entre el que voldira fer i el que podrà fer. He llegit molts atacs als mestres  en els mitjans, debats, comentaris a la premsa  etc. No estan exempts d'una part de raó. Però el principal és que els mestres en general hem perdut el suport i el prestigi que la societat els atribuia fa dues o tres dècades. Al menys en els pares més joves. S'ha anat imposant una visió esviaixada del nostre ofici.
Comencem a tenir la sensació que se'ns exigeix com a treballadors  d'una empresa (ara que hi ha l'error de comparar l'escola a una fàbrica) en la que treiem un producte de cada cop més baixa qualitat al mercat.
El sistema és modificable. L'actitud dels mestres costarà molt. S'ha perdut la confiança en l'empresa. Ha canviat tants cops de mans, de gerents i de polítiques que ja no sabem cap on anem.
Mireu-vos aquesta entrevista del Punset ( en un any l'he mirat i remirat molts cops) .
Tornem als adolescents de la notícia. Pensem en l'educació, l'ambient, la família,  les lleis, i sobretot en la justícia (que ha de ser una valoració del conjunt de tot) potser valdria la pena estudiar una progressió de responsabilitats en els menors des de la pubertat fins a la majoria d'edat legal. No seria el mateix doncs, el tracte i la feina a fer amb qui hagi fet aquest delicte si té 13 anys o si en té 17 i mig.
Se'm ve a la memòria el crim aquell de la zona olímpica de Barcelona, on un "adolescent" la nit abans del seu aniversari de 18 anys, encara doncs amb 17, en va assassinar un altre per una jaqueta.
Cercant una foto adient, he trobat casualment aquest apunt curiós sobre delinqüents juvenils i els noms.

P.D. "La pubertat és el procés de canvis físics corporals en el qual el cos d'un nen es converteix en ADULT, capaç de la reproducció sexual "
 He cercat una definició de pubertat i he ressaltat en majúscula una paraula. Hem de reflexionar sobre drets i deures dels adults. Però tambè de quan ens convertim en adults.

Calia fer fora els socialistes!

Quan li vaig comentar que m'havia dit un antic amic, que va votar CIU per fer fora els socialistes, em va afirmar,  amb cara de complicitat, que ell també ho va fer per això.  Un antic votant d'ERC. Aquell que un dia em va dir que havia estripat el carnet. Ara votava en clau negativa. Quina nació! no anirem massa lluny, vaig pensar. Certament, és difícil per a molts votants de CIU, així com de qualsevol altre opció, naturalment, reconèixer que l'has cagat. I si a sobre la formació que has votat ha experimentat un fort augment, quasi una victòria per majoria, sembla que encara tinguis més raó que no pas arguments. Però em costa creure que aquests dos amics, independentistes convençuts, se sentin a gust pensant que ja poden anar esperant 40 anys més a veure l'alliberament del nostre poble. Mireu l'"octaveta" de la foto. En el meu monitor a una resolució de 1024x768 pixels, el tamanys és quasi el real (una quarta part d'un full A-4). La vaig recollir del terra amb 14 anys. Han passat 39 anys,  tal i com hi podeu llegir a la data, i des de la fundació de l'Assemblea de Catalunya, aquest novembre en farà 40 anys. També hi podeu llegir "...COM A VIA PER ARRIBAR AL PLE EXERCICI DEL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ".
No és, com deia el parlamentari de CIU que argumentava la posició del bipartit, en la sessió de debat de la proposició de llei sobre la independència, impaciència. No és impaciència, no. A la meva edat, a la nostra edat (incloc els dos amics de qui parlava en començar, un d'ells vint anys més gran que jo) ni tenim impaciència ni estem per romanços. Se'ns va enganyar amb facilitat el 1972, tot just a les acaballes de la dictadura. Fins i tot ens podem permetre el benefici del dubte, potser no era una mentida, potser hi creien realment. Ara no. Ara no és una tàctica, ni una estràtegia. Ara és una vulgar ensarronada que no se la creuen ni ells. Deia ahir  Felip Puig, un dels càrrecs sense càrrec de CIU:"La transició cap al dret a decidir ha començat". Seria creïble si hagués dit que havia començat la transcició cap a la independència. Què vol enganyar  Madrid potser? El govern central, estatal, o nacional espanyol,  com li volgueu dir, sigui del color que sigui, no acceptarà, tolerarà, admetrà, permetrà ni reconeixerà el simple exercici del dret a l'autodeterminació, ni que li diguin el dret a decidir. És un divorci amb totes les de la llei. A ulls de tothom. Ja no val dir una cosa aquí i una altra a Madrid. Votar una cosa aquí i una altra a Madrid. Això ja ho ha fet la banda dels vint-i-cinc i mireu quina ensorrada electoral. I ja veureu a les generals properes. No crec que puguin repetir la campanya de fer por amb el "vindrà la dreta". Ells, a Madrid, han fet el mateix, exactament el mateix que hauria fet la dreta. Xuclar tot el que han pogut. Augmentar-se els sous. Oblidar-se dels problemes de Catalunya, dels problemes, la solució dels quals, deien que anaven a defensar. A les properes eleccions ja no podran enganyar facilment amb el passat. Ja els més espabilats comencen a enganyar amb el futur. Deia la Tura, pocs dies després de criticar a Jordi Pujol la seva posició suposadament independentista, que "ningú vol dependre de ningú" que estan (el PSC) disposats a parlar d'independentisme. Si CIU està disposat a seguir el procés cap al dret a decidir, el PSC, en canvi, més progressistes ells, estan disposats a seguir parlant d'independentisme. Crec que tinc paciència. Molta paciència. Hi ha gent, però, molta gent que comencen a patir. La situació econòmica no ens la resoldrà Madrid. N'és part important i còmplice de la causa. Mentre no arriba el concert, les retallades donen ales al desig d'independència. Encara que les apliquin els gestors de la generalitat, les retallades tenen l'origen a Madrid. "Madrid te da alas".

Gràcies "El Periódico"

Gràcies nois. Quina va ser la meva sorpresa, com a barceloní, quan vaig veure la vostra eloqüent portada. Volieu atacar les consultes independentistes.  Ha resultat  una petita empenta inesperada, i segur, que involuntària. No us vau poder estar d'ignorar-ho. Cada cop menys diferència amb "la Vanguàrdia". A hores d'ara us estareu estirant els cabells. Heu demostrat un cop més, que en comptes d'informar, sou un panflet sensacionalista, partidista i sectari. Però els temps canvien i els vells lectors de tota la vida us van abandonant. Internet creix. No voleu la transversalitat: tres tasses! Estic tant content. Durant una pila d'anys he estalviat molts diners. Primer gràcies a deixar de comprar aquest diari. I després, molts anys després, deixant de fumar. Avui és el meu aniversari i estic doblement content.

El vell falangista

Teníem dos falangistes ben uniformats com a clients habituals.  Camisa fosca, blau marí, en el record, quasi negre. Cinturó i sivella i correatge en diagonal. Alguna medalla o condecoració i insígnies diverses. L'un mig corpulent i jove,  l'altre prim, entrat en anys i més aviat malcarat. El jove va ser el protagonista d'una detenció, al nostre establiment, d'un home també jove que havia malparlat del règim. Molts anys després vaig veure aquest episodi ben descrit en un còmic, del dibuixant Carlos Giménez. Vaig arribar a pensar que el tal dibuixant havia estat prenent unes copetes la nostra "bodega". Però molt possiblement aquesta història, la del qui se'n va a casa i torna vestit de falangista, per detenir un "rojo" s'hauria repetit en moltes ocasions i en diferents bars o locals. Aquest falangista va desaparèxier aviat del barri, un canvi de feina i de domicili. Amb els nous temps que arribaven als anys setanta, ja feia temps que ni es posava el vestit. L'altre, el prim i malcarat, també va deixar de vestir-se, no sense abans patir un greu accident que li deixà una cama coixa de per vida: en  una de les darreres vegades que es posava el vestit per a anar a un dels actes "d'afirmació nacionalista" , en baixar de l'autobús, li van tancar la porta abans d'hora, suposo que per error, i  va ser arrossegat uns metres. L'any 74 el règim encara executava Puig i Antich com a mostra de revenja per la mort de Carrero Blanco i per demostrar el control del poder. El 75 moria el dictador. El nostre personatge, de qui no en puc recordar el nom, coix i amb bastó, ja no tingué gaires ocasions més per a vestir de falangista, cada cop va ser més marginat pels "companys de beure".  A la seva vellesa, assegut en un racó, amb el cap mig inclinat i tort, aguantava amb gran estoïcisme la cruel venjança: -"aparta cerdo!, como te vuelvas a petar te doy en los morros" li espetà un dels "companys", cada cop més desinhibits.  Jo ho vivia amb incredulitat, ni tant sols sabia que fos veritat que s'hagués tirat un pet de debò. Em sembla recordar que això passava encara sense haver mort Franco. Ja no el volien ni per jugar als "xinos".  Igual que més tard va passar amb els capellans amb sotana, cada cop se'n veien menys. Però el falangisme no va esfumar-se. Desaparegué de la vista pública. S'acabà la parafernàlia fetitxista. Anaren les camises "nuevas" a l'armari o al drapaire.  Però diverses generacions havien patit la seva influència. La "Sección Femenina", el "Frente de Juventudes" i finalment la "O.J.E.", ja més desvinculada del falangisme, però que en el camp del muntanyisme intentava competir en el rentat de cervell amb els boy-scouts, però en sentit ben diferent. Allò que internacionalment s'anomenà feixisme, a l'estat espanyol semblava tenir una terminologia pròpia: el falangisme. Segur que hi ha diferents interpretacions i corrents dins del falangisme. Però el corrent principal, el que s'inicià sobretot amb José Antonio Primo de Rivera, i al que apuntalà el general Franco, no va desaparèixer del tot.  El falangisme oferia a moltes persones de les classes populars de sentir-se important, un membre destacat de la societat, amb un uniforme respectat. Aquesta il.lusió amb fonaments legals, els va durar prop de trenta anys. Des d'acabada la guerra del 36-39 fins a principi dels anys 70. Llavors el canvi de camisa va ser generalitzat. No hi va haver ruptura amb el règim dictatorial, això ja ho van perfilant els historiadors. I la transició modèlica potser hauria d'anomenar-se  la IIa Restauració Borbònica. El mite sobre la no acceptació per part dels falangistes de la monarquia es va esvair. Encara recordo que deien: "Juancarlos el breve" "porque durarà poco", "no lo quieren ni los militares ni los falangistas". Mira si dura.
La meva sorpresa a la dècada dels vuitanta va ser descobrir com els falangistes a qui jo, innocentement, creia  "desapareguts" reapareixien de cop i principalment, al PSC-PSOE., però amb la "camisa roja", aquest fenomen de "canvi de camisa" és molt habitual, sembla ser que s'havia produït també curiosament, entre líders sindicals anarquistes, que en acabar la guerra del 36-39,  apareixien mal camuflats dins del franquista "sindicato vertical".
Ara apareixen descaradament uns nous falangistes, brandint unes velles ideologies. Precisament per intentar frenar un procés nou, pacífic i democràtic.
No se'ls aplicarà la llei de partits.
La llei de l'embut.
A la foto Felipe González en un acte d'afrimació falangista. I jo que creia que només havia estat a la O.J.E., com tants milers d'infants a l'espanya del franquisme. Però aquest no era l'uniforme de la "O.J.E." Del blog de Jesús Salmanca

Carta de un alumno catalán a TELEMADRID

 Fa uns dies vaig descobrir un d'aquests blogs que trobes de tant en tant i penses que estan força bé. És d'Iñigo Landa, en ell hi llegia l'entrada de "La mansión de Felipe González en Tánger" i me'l vaig desar a favorits. Avui en tornar-hi he vist que ja n'ha escrit uns quants més i el d'avui val la pena:
"Carta de un alumno catalán a TELEMADRID" Poc a poc potser s'ompli a xarxa de comunicats i manifestos alternatius. Poc a poc TV i premsa adoctrinats han d'anar perdent audiència per lògica.

Les rates abandonen la nau

Fa uns dies vaig escriure sobre Líbia. Sobre que hi pintava un grup d'agents secrets britànics, em feia ressò d'una notícia i escrivia:"-uns "funcionaris" anglesos són expulsats de Líbia pels rebels quan anaven a negociar "no-sé-què". Ara començo a tenir encara més dubtes sobre l'interès ocult d'Anglaterra en aquest conflicte.  Aquest de  la foto era el ministre d'afers exteriors fins ahir mateix, en que va fugir a Anglaterra: Moussa Koussa. Un nom que s'oblidarà ben aviat. Resulta que era el cap dels serveis secrets Libis quan va ocórrer l'atemptat de Lockerbie, en el qual, com també deia en el post anterior, casualment, va morir Bernt Carlsson,  el negociador de l'ONU per a la independència de Namíbia (grans riqueses en diamants i sota domini Sudafricà) i possible successor d'Olof Palme (anteriorment assassinat) en el Partit Socialdemòcrata Suec. A més sembla que Moussa participà també en les negociacions per alliberar el pres libi, empresonat a Anglaterra, a causa de l'atemptat de Lockerbie. El tribunal penal internacional mirarà cap a un altre lloc. El penediment commou.

Fills de pagès

Tots venim de pagès. Bé, quasi tots. N'hi ha que venen del bruixot de la cova. L'espavilat que no sortia a caçar mamuts. I a sobre es quedava solet amb les dones. Però clar, llavors la descendència també heretava gran part de la inteligència. Cada cop hi hagué més aspirants a bruixot i van començar les lluites pel poder. A mesura que evolucionàvem, l'agricultura esdevingué l'activitat fonamental. Per això dic que quasi tots venim de pagès. En el meu cas, els meus avis paterns i materns ho van ser una gran part de la seva vida laboral. Després emigraren a Barcelona. Aquest arbre te amo, fill. No has d'agafar-ne els fruits, és dura la vida de pagès. Si tots els que passem per aquest camí en prenguéssim una poma, no li'n quedaria res. M'ho inculcava. M'inculcaren un gran respecte per la propietat dels altres. Pels fruits del seu treball.  Hi havia un cert menyspreu pels emigrants que ho pispaven tot, semblava que venien de països on en estar la terra en mans d'uns pocs, estava ben vist fotre'ls tot el possible. Ja de gran he vist nombrosos cops algú que parant el seu vehicle a la vora d'un camp de cirerers, en carregava una bossa de ben bé quatre o cinc quilos. Després es va posar de moda buidar camps sencers de nit. El pagès hi arribava i trobava que ja li havien fet la collita. Ara roben xais, eines, màquines, canonades, tot el que es pot carregar. El camp és gran. I no està vigilat. Fins fa poc anys ni calia. En els darrers vint anys la situació ha empitjorat notablement. Avui, un dels consellers "millors" ha dit: "No calen més Mossos per tenir més seguretat al camp" i "... la bona coordinació entre els Mossos d'Esquadra i els Agents Rurals...."  "... fa que no sigui necessari augmentar el nombre d'agents" Segons el conseller, "...el simple fet d'haver presentat, dijous, el pla contra els robatoris al camp ja actua com a efecte dissuasiu."
Aquest senyor ja em recorda la consellera Tura, referint-se a l'espectacular augment de robatoris en vivendes i xalets amb agressions als propietaris:"...tranquils, que només van a robar en cases molt concretes..." A mi no em va tranquilitzar. Gens. Només pensava en comprar-me una caixa forta per tal que si entraven per equivocació en la meva casa en concret, no em donessin una pallissa per a dir-los on estava una caixa fort que jo no tenia. El problema no s'acabava aquí. Hi hauria de posar alguns bitllets. Si la trobaven buida potser pensarien que era un esquer, i vinga una nova pallissa per dir-los on tenia el gruix de la fortuna. En aquell moment vaig pensar que era una d.m. No ho puc escriure completament per tal que no s'ofengui amb un insult tant gran. Ara penso que el conseller nou dels assumptes del camp no comença amb bon peu. Podria tenir un atac de sinceritat i dir:-no tenim diners per augmentar el nombre d'efectius al camp. Els de l'ex-tripartit callarien. Tampoc en van augmentar la presència. Però no, tot menys la sinceritat. Ens ofereix una notícia que també vol ser tranquilitzadora.(al menys els que viuen a ciutat - el gruix dels votants- potser s'ho creuran i tot!) Ens diu:-els qui viviu al camp estigueu tranquils, només amb la lectura del "Pla contra els Robatoris al Camp" ja desistiran de venir a robar-vos.  Jo crec que amb un  "Pla contra els robatoris al metro" , "Pla contra els robatoris als Joiers", "Pla contra els robatoris al carrer", vaja, encara millor amb un "Pla General contra els Robatoris a Catalunya" acabaríem amb el 80% dels robatoris, els menors. L'altre 20% és el de robatoris majors. I aquest degut a la quantia del robat és més difícil de dissuadir. Una temptació molt gran. Sobretot perquè com a notícia exemplaritzant, el Millet, un lladre confés de milions, encara no ha entrat a la presó.
Sincerament aquest pla és una presa de pèl. No m'imagino el delinqüent llegint el butlletí oficial per tal d'assabentar-se de quins perills l'esperen si no desisteix de la seva actitud. No sé si els pagesos s'ho creuran. Ara que torno a veure en Pep Riera en algun programa per la TV, recordo els anys en que Jordi Pujol semblava que el tenia com un cigró a la sabata. El camp ha canviat molt. La meva filla de 12 anys em va ajudar ahir a fer la salsa dels calçots. Mentre pelàvem les ametlles em diu:-en fan falta més de les rodonetes? Tot seguit reconeix la meva típica cara d'enuig quan ella fa una pífia i intenta rectificar:-Aquestes boletes rodonetes no és tracta una altra espècie d'ametlles? -No, que són avellanes, algun dia t'ensenyaré un avellaner, li he dit.
Vivim a 60 Km de Barcelona i a10 metres del camp, però no semblem venir de família pagesa.  Si oblidem d'on venim potser no sabrem on anar. 
A la foto, un servidor amb un any i mig. La verema a Valls el 1959. El meu germà Joaquim dalt del carro. Carregant el raïm el Josep de "la Torratxa". El meu avi amb samarreta. El "Ciscu" amb el barret posat. Els altres tres no els he reconegut.

Monts Errat

He passat de 120, era un error
He passat de 80, era un error.
He conduït begut, era un error.
La llista seria interminable, però no estic obligat declarar en contra pròpia. Això és fonamental.
Faig el que puc a la feina, i "qui fa el que pot no està obligat a més", un encert. La llista dels encerts seria ensopida i tot.  I no hi ha premi pels encerts. No discutirem sobre satisfaccions o sentiments personals. Col·lectivament estem vivint un moment molt interessant. Malgrat els dolgui a alguns, com per exemple el Duran i la seva "protegida", o "endollada", o com preferiu, que sempre han pensat que tenir les butxaques ben plenes era sinònim de superioritat moral. Quan aquests veuen contestades amb enuig, llurs miserables actuacions, intenten escampar merda arreu per despistar llurs malifetes. No he dit pífies ni errors. Torno a la velocitat per posar un exemple. He estat sancionat per anar a 94 km/h en un tram on el màxim  era 80km/h. Per a mi és un error. I crec que el sentit comú general així ho podria considerar ni que jo fos un polític. Però el sentit comú general, aquell que ja fa anys que no trobem en cap diari  en paper, ara es manifesta a la xarxa, i ben lliurement, per sort. Malgrat els pesi, espero que segueixi així. Els dol no poder controlar els blogs tal i com controlen la Vanguàrdia, per posar només un exemple. O potser per com la Vanguàrdia els controla a ells. El resultat és igual. Una mentida, als ulls del sentit comú, una vulgar estafa, un escarni, una trampa, digueu-li també com vulgueu, es vol convertir  en un error. I a sobre sense penalització. Avui he llegit un article del Sostres. Com a lector no li perdono encara l'article sobre Haití. Ni que censurés la presència de comentaris en el seu blog, era molt divertit. Però he sentit la necessitat de compartir aquesta lectura(Espanyolitzar Catalunya*). Retrata ben bé un d'aquests escampadors de merda. Alguns dels que sempre sortiran en defensa del Duran i companyia. Tota una companyia. És possible, i sobretot necessari, que aquest afer de la mentida reconvertida en error no sigui omès indefinidament. Hi ha les condicions de crear un moviment a la xarxa que impulsi una neteja d'aquests personatges, d'aquestes actituds. A part d'una expressió i d'una comunicació més lliure, internet ens possibilita un pensament més verídic: ja no pensem que plouen gotetes de cava cada cop que se'ns pixen al damunt.  Per això el Duran ha fet aquest atac a la xarxa. També volia seleccionar un dels enllaços que em voltaven pel cap durant tots aquests dies, passaven tantes coses i veia tants blogs força interessants, que no sabia per on començar. Aquest que enllaço, tot i que des d'ahir,  només hi he vist un comentari,  l'Adrià Mainés potser hauria d'haver posat un títol més suggestiu. No us el perdeu: "SI és filla de CDC i ERC" .
La foto que encapçala el post és del 1947. Un a colla d'amics, potser socis del Centre Comarcal Lleidatà, entre ells la meva mare en una excursió a Monts Errat, escriure-ho així si que és un error, sinó semblaria que al "Creador", el qual  diuen que si que és l'únic i infalible, li hauria sortit una muntanya guerxa.
(*) Com que l'enllaç a l'article del Sostres del 26 de març del 2011 no funciona, us el copio sencer aquí mateix:

Dissabte, 26 de març de 2011 (blog del Salvador Sostres)

Espanyolitzar Catalunya

Ferran Sáez Mateu –contrafet- insulta en aquest article el diputat Alfons López Tena, i l’acusa d’espanyolitzar la política catalana. Qui amb més intensitat ha contribuït a ESPANYOLITZAR CATALUNYA han estat els Sáez i els Marc-Álvaro i tota aquesta colla –amb prominents tares físiques com marques de Déu per advertir-nos de llur perversió-. Ells són els responsables de l’empetitiment de la nació, amb aquesta manera doblegada i llefiscosa d’anar per la vida. Pútrida sort. El seu to cursi i paternalista, la seva covardia fonamental, el seu permanent fugir d’estudi per no pagar mai el preu i cobrar en canvi tots els beneficis és repugnant i vomitiu. Són l’explicació de perquè encara estem així, després de tants anys, l’explicació precisa de perquè no som més que una miserable província incapaç de lluitar amb enteresa per les coses que estima. Tant Ferran Sáez Mateu –contrafet- com Marc-Álvaro –bocatorta-, entre d’altres polítics i intel·lectuals, no s’han cansat de fer el joc als que sempre ens han volgut folkloritzats i desarmats. Penso en Javier Godó, per exemple, també tarat. És aquesta Catalunya mesquina que vol viure de la ferida, que actua com la guàrdia jueva del gueto de Varsòvia, que pretén dissimular la seva misèria moral per la vida de fer-se els moderats i els assenyats quan no són més que pirates a l’abordatge sense cap dignitat. L’espanyolització de Catalunya l’han causada aquesta colla de covards, gentola que han volgut fer negoci –i l’han fet- amb les nostres necessitats. Aquesta gent que entre la brometa i la pedanteria no donen mai la cara, tiren la pedra i amaguen la mà i són uns autèntics macarres de la moral. Sempre donant lliçons, sempre intentant-te parlar des d’una inexistent superioritat quan en realitat no són res ni són ningú, basen el seu prestigi en donar-se la raó entre ells però fora del seu cercle viciós i llefiscós de tarats ningú no els reconeix res perquè res del que han fet té cap mèrit ni cap interès ni cap importància. Ells han espanyolitzat Catalunya i l’han rebaixada i l’han humiliada. Totes les vegades que han callat, totes les vegades que en lloc de dir i d’escriure la veritat han preferit quedar bé amb qui podia assegurar-los un d’altra banda miserable rosegó de pa. Han estat un autèntic càncer per a Catalunya, fent passar la humiliació per centralitat i la renúncia per moderació. Toreros de toros morts, bufons de la literatura, cap rastre de cap sentit de l’honor, cap idea de la més mínima altura. La seva estratègia ha estat sempre intentar extrapolar llur tara terrible a la nació, i que tot fos tara, a fi i efecte que els estranys acabéssim semblant els normals. Viuen en caus d’immundícia i el seu únic projecte és el mal. Són la perfecta metàfora d’aquest govern nou.

Frikis o fanàtics?

Segons la wikipèdia són sinònims.O sigui que frikis ja m'està bé. Una altre mot adoptat de l'anglès. Avui llegint notícies, no me n'he pogut estar d'escriure aquesta petita entrada. M'he quedat una mica sorprés. Per una banda un article del Quico Sallés que t'alegra el matí . "Al meu senyal, ira i foc, barrufets!" Per l'altra, quatre notícies, tres notícies certes i una d'inventada. No us trenqueu el cap intentant esbrinar-ho. Mireu els frikis un cop més i passeu a l'article del Quico. Fins aviat.

El deute amb Gadafi

Davant la pregunta d'un oient sobre com aixecar la moral del professorat, la Consellera d'Ensenyament Rigau ha respost que, en un país amb 600.000 aturats, els mestres i professors haurien de somriure 24 hores perquè tenen la feina assegurada.  És una gran proposta. Somriure alegra també la vida dels altres. Jo faig el què puc. Hi ha coses que funcionen tant malament a la meva escola, que m'esborren sovint el somriure. Tampoc somric per la nit. Ronco de tant en tant. I quan miro els morts a Tuníssia, Egipte o Líbia tampoc em venen ganes de somriure. Però no se m'acut dir que els 600.000 aturats del nostre país haurien de somriure les 24 hores quan veuen els morts del nord d'Àfrica. I que no se li acudeixi a ella dir-ho. No sigui que si es troben tant malament, acabin optant per la revolta i llavors se'ns estronqui el somriure a tots plegats. La gent es revolta quan no hi té massa a perdre. He optat per canviar de canal quan fan les notícies sobre Líbia. Em dol a l'ànima tanta misèria i violència per mantenir uns dèspotes. Assassins sanguinaris. No sé si sabrem mai la veritat sobre Gadafi. A part de les declaracions d'intencions hi ha alguna cosa que fa pudor. Començo a pensar que hi ha algú que té un deute amb el dictador. Possiblement el deute amb Gadafi no estigui explicat a Wikileaks. Perquè tot i haver acabat el termini de 25 anys per a donar com a expirat el delicte de l'assassinat d'Olof Palme el passat 28 de Febrer, potser no eren els serveis secrets dels EE.UU. els principals executors. Potser va ser un simple alcohòlic i drogadicte l'assassí i se'n va sortir per manca de proves. Possiblement els serveis secrets de sudàfrica no tinguin res a veure amb la mort d'un dels contiuadors de l'obra de Palme, Bernt Carlsson, també suec i representant o comissionat de l'ONU per a la independència de Namíbia, ocupada per Sudàfrica. Tot i que els seus funcionaris, segons una de les possibles teories alternatives de l'atemptat, canviaven de vol unes hores abans, movien maletes ilegalment en les instalacions de l'aereoport de Heathrow.  Diamants i guerra  freda. Carlsson morí en l'atemptat d'avió a Lockerbie. Líbia en va ser declarada culpable, un dels seus agents empresonat una temporada a  Anglaterra, i retornat a Líbia com un heroi. Sembla tot plegat una pantomima. Ara uns "funcionaris" anglesos són expulsats de Líbia pels rebels quan anàven a negociar "no-sé-què". Se'm regira l'estómac quan veig les imatges de Líbia.  Occident no treurà Gadafi.  Garanteix el petroli i el gas i a sobre se li deu alguna cosa. Al final la veritat de tot resta només en el resultat.  Ha estat garant de valors occidentals. Ni que sigui bombardejant el "seu propi poble". Però ell només té un poble, una família: els diners i el poder. Per això era tant ben rebut.

Eusko gudariak

Les dues primeres paraules de l'himne Basc. Com que jo coneixia l'himne, em va sobtar sentir-lo en plena mili. Eusko gudariak guera euskadiko askatzeko!....He cercat el vídeo d'aquell acte i no l'he trobat en lloc. Només aquesta pèssima foto. Llegia en un blog la preocupació per saber la veritat del 23F. Els resultats acostumen a revelar les motivacions. La "veritat" al final resultà ser el que succeí i prou. Succeí que dues setmanes abans del 23 F, el rei era contestat públicament en mig del seu discurs a la seu del parlament basc a Guernika,  per trenta parlamentaris d'Herri Batasuna amb el puny en l'aire cantant l'himne nacional Basc.  Juan Carlos va parar el discurs i se'ls va mirar amb cara de papanates. Després va continuar entre els aplaudiments d'altres i l'expulsió de la sala dels diputats. Això ho veia jo en directe per la TV en la infermeria de la caserna on feia la mili. Tots els militars de la caserna es van quedar palplantats davant de la televisió. Era el primer cop que el rei anava al País Basc, la contestació popular va ser notable. Uns anys abans havia vingut a Catalunya, en plena vaga general al Baix Llobregat, i el van rebre allà mateix, a la plaça de no vull recordar quin municipi, amb aclamacions de multituds enfervoritzades. Vaig descobrir que una part de Catalunya se  sentia encara franquista. No ho oblido. Fa poc en un documental per la TV algun líder sindical ho recordà amb tristesa, deia exactament:-va ser molt dur!. Llavors succeí que els poders "fàctics" van decidir consolidar la monarquia, no fos que allò del País Basc anés estenent-se. I ho van aconseguir. Al menys per als 30 anys següents. L'artífex: Alfonso Armada, instructor del jove príncep Juan Carlos. Disset anys secretari de la casa reial. Dos anys abans del cop va ser rellevat d'aquest càrrec per haver demanat el vot per a Alianza Popular en una carta amb el seglell de la casa reial. Algú creu que cometria aquesta estupidesa inconscientment? Encara el recordo en un documental de TV al seu "pazo" de Galícia. Em va donar la impressió d'un gran cinisme. A sobre dels 30 anys de condemna just en va estar 7 a la presó. La seva gran fidelitat a la monarquia i a la constitució li van permetre obtenir l'indult per raons de salut. Finalment el rei apareixia com el salvador de la democràcia. Una ben aconseguida posada en escena d'un guió molt elaborat. I la retallada del suposat estat plurinacional acabava de començar.  

Duran no votarà el 10-A ja que serà a Alemanya amb el rei

No és el despatx oval de la Casa Blanca. No és el president de gaire cosa important. Sempre m'han agradat les fotografies amb gran detall i nitidesa. En aquesta, el senyor diputat sembla que s'hi hagi posat força bé. És la suite que habita permanentment en l'hotelet de davant del Congrés dels diputats i que li costa uns 1000€ diaris. Foto publicada l'estiu passat a El País. També hi ha un vídeo, en ell, a part de veure com  dissimula amb "Vispring" la farra de la nit anterior, no hi he vist res que no m'imaginés a la foto.  Ha descansat bé el senyor.? No té gaire fam avui? Vol un puret? No fuma? Vaja! M'intriga quina seria la causa que el Sostres clogués en sec els seus comentaris punyents sobre el Duran. Em resisteixo a pensar que hagués passat per l'habitació i hagués quedat impressionat. O potser hi va estar tota una nit. El senyor ahir va dir que no podria votar sobre la independència, estarà a Alemanya amb el rei. Ens n'alegrem. Veient la foto no me l'imagino votant altra cosa que el NO.

El sospitós silenci de la Sra. Camacho

Començo a pensar si la Sra. Camacho s'està tornant independentista. Al menys, sembla que les coses que passen a la resta del que, molt interesadament, ella anomena Espanya no l'interessen. Sobretot quan les multes lingüístiques són en contra de la llengua catalana. Quan un entrenador és boicotejat i no pot usar la seva llengua a preguntes d'un periodista, ella calla. Quan la generalitat Valenciana multa vergonyosament Acció Cultural del País Valencià, ella calla. Quina credibilitat podrà tenir quan s'opose a l'ensenyament en la nostra llengua si està callant quan se l'ataca i persegueix arreu? Quan torni a obir la boca Sra. Camacho,  en comptes de fixar-me en les seves dents, miraré el  nas, per si de cas em recorda  Pinotxo. Ja me la imagino al parlament, dient: -oiganme bien sus señorias, el Castellano està perseguido en Cataluña.

Llibertat d'expressió?

Aquesta era la visió del blog durant el dia d'ahir:

Aquest era el text i els enllaços:

Sense senyal
durant 24 hores

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a dos quarts de deu del vespre, després de 26 anys d'emissió (trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).
La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.
Durant vint-i-quatre hores VilaWeb no emetrà perquè tots compartim amb els valencians la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.
Vos convidem, doncs, a manifestar la vostra opinió sobre el fet a Facebook de VilaWeb o a Twitter, etiqueta: #sensesenyal.

Els mestres que es fotin!

Notícia a l'AVUI:

Interior vol recuperar l'“autoestima, la confiança i el reconeixement social” dels Mossos i els Bombers

Felip Puig es compromet a retornar el prestigi a la policia catalana “allunyant-se de la política de l'anterior govern”,"els mestres que es fotin", (aquesta darrera frase no l'ha dit ell, la pensa molta gent)"ja ens ha anat bé la política educativa del tripartit" (aquesta tampoc però m'ha arribat telepàticament)"volíem ensorrar l'escola pública i ens han fet la feina", aquesta l'ha sentit un amic meu que treballa de manteniment en els lavabos del parlament però com estava cagant no ha pogut identificar si qui la deia era de C. o d'U.  I jo acabo pensant:-per diginificar , recuperar la confiança i el reconeixement social dels polítics cal endollar un germà? Aquesta foto de la lluna, meva, però sense registre de la propietat,  em fa oblidar uns quants segons els problemes d'aquest món.

A Madrid inauguren línies senceres

  A Barcelona, inauguren estacions a les línies que ja tenim! (Veure notícia)
Ara bé, a l'acte només hi ha anat el sr. Blanco, ni el Rei ni la Reina ni l'Aznar. Som una regió de poca categoria.
Per no ofendre la sensibilitat del sr. Jáuregui, callo. No sigui que surti un altre amb lo de la "temptació catalana d'exacerbar el greuge".
Aquest matí he sortit a veure les vinyes i fer la foto. En el vi sembla que som bons exportadors.