Criteri

Un dels recents comentaris en el blog m’ha fet reflexionar sobre la necessitat d’una resposta més àmplia que un simple comentari. Ja vaig escriure anteriorment:

“-Comencem a tenir la sensació que se'ns exigeix com a treballadors d'una empresa (ara que hi ha la moda de comparar l'escola amb una fàbrica) en la que traiem un producte de cada cop més baixa qualitat al mercat.
El sistema és modificable. L'actitud dels mestres costarà molt. S'ha perdut la confiança en l'empresa. Ha canviat tants cops de mans, de gerents i de polítiques que ja no sabem cap on anem. “

Hi podria afegir, per als qui seguiran mantenint l’opinió mercantilista, que no totes les escoles poden seleccionar -per normativa- la matèria prima. Però molts d’ells ja ho saben i ja els està bé que sigui així. Ells sí que saben cap a on van. Van cap al manteniment de l’actual situació. Però l’actual situació no es manté , sinó que evoluciona. I l’evolució va en el sentit d’empitjorar el sistema educatiu en general. Per molt que el sistema educatiu en el nostre país estigui dividit, aquelles influències que el degraden venen de l’exterior del propi sistema. Per això no he parlat mai, ni que ho hagi pensat, sobre el comentari que em van fer en l’anterior entrada del blog: “-bona part del desastre de l'ensenyament ve que el 90 per cent dels ensenyants són dones”. Sobre aquesta percepció se’n podria fer un estudi. El percentatge d’homes sembla, per sensacions personals, que sí que hagi disminuït. I potser ha estat així a partir dels anys setanta amb una major entrada de dones en el mercat laboral, i millors ofertes de feina per al sexe masculí. Però si es cregués necessari equiparar-ne la participació, amb “discriminació positiva” cap els homes només caldria reglamentar-ho i esperar uns 20 anys a assolir la paritat. Però això no era així als anys vuitanta. Hi havia més participació masculina i els resultats en acabar l’E.G.B estaven sobre el 52% d’obtenció del Graduat Escolar que significava aprovar totes les assignatures en acabar vuitè curs, a l’edat de 14 anys ( el que seria ara 2on d’E.SO.)

També em diu l’amic blocaire que “el problema el trobaríem en la pèrdua de valors” . Aquí si que sembla que compartim una possible influència externa al propi sistema educatiu. Hi puc estar d’acord si expliquem qui ens fa perdre uns valors i guanyar-ne uns altres. Jo, personalment , només he perdut uns valors que creia assolibles i el pas del temps me’ls ha anat modificant. Els valors fonamentals que tinc ara crec que coincideixen amb els que tenien els meus pares fa uns seixanta anys. Entro a l’escola on hi ha el meu lloc de treball, que és l’aula, intentant ser un exemple de rectitud, respecte i divulgació. Molts dels aspectes, opinions i reflexions sobre l’ensenyament ja els he escrit en posts anteriors, els enllaço a baix. Però hi ha una frase, també de l’esmentat comentarista :”-No diuen molts que el juliol és per formar-se?” que em provoca una justa resposta: Si. Naturalment ho diuen molts. Ho fan pocs. I menys encara s’ho creuen. L’explicació és senzilla, i té a veure amb el desastre del model de formació dels mestres al nostre país. El primer any de treball en una escola de primària vaig intentar dur a la pràctica un treball que m’havien valorat com a excel·lent a l’escola de magisteri i que va resultar del tot impracticable. De manera que vaig considerar que havia de seguir formant-me com a mestre a base de l’experiència personal. I així va ser. Un mestre hauria de tenir els mateixos coneixements que se li exigeix a un alumne de 6è curs (amb uns 12 anys). I no en té ni tant sols els mínims (amb poquíssimes excepcions). I em refereixo, per evitar dubtes o males interpretacions, a les matemàtiques, al català, al castellà, a l’anglès, a la música i a les ciències naturals i socials. Si l’examen final de totes aquestes matèries només l’aprovaria un 5% dels mestres actuals, com podem esperar que en la formació que es fa al juliol, o la que es fa durant el curs (fora de l’horari escolar) on aprova tothom, serveixi per formar-nos? Si la formació no és selectiva, no serveix només que per passar l’estona i per una satisfacció personal, que ja va bé, però no canvia el funcionament de l’ensenyament.  Comparant, un altre cop, amb els metges, aquests reben una formació específica sobre una nova tècnica o un nou protocol, unes noves directius sobre un aspecte imprescindible per a la salut, com per exemple van rebre, fa uns tretze anys, en el moment de l’aparició de la malaltia de les vaques boges, sobre canviar el fil de sutura en les operacions. S’havia de substituir el d’origen animal (crec que era de budell) per un altre de sintètic, per evitar possibles infeccions de la malaltia. Quina formació específica hem rebut sobre les eines informàtiques? És millor el Windows, l’Apple o el Linux? Quan vaig fer durant uns anys de formador de mestres, en noves tecnologies i audiovisuals, no se’m va facilitar mai un ordinador portàtil. Quan els més avançats en l´ús de l’ordinador feia dos o tres anys que féiem servir com a processador de textos el Wordperfect, a les escoles va arribar el Framework, programa rudimentari i obsolet de feia anys. Va ser substituït per un altre (Ami Pro) digne de passar a la història dels maldecaps i pèrdues de temps per les seves limitacions i en intentar recuperar els arxius des d’altres processadors més “populars”. Finalment, quan ja fèiem servir el Word en les versions més actuals (Word 2002), arribà a les escoles el Word 1997. I encara no n’ha arribat cap versió més actual. Ni arribarà, perquè la darrera política del Departament, va ser la d’implantar el Linux. I el processador que incorpora, el Open Office, no resulta, pel que m’han comentat molts companys , una eina millor que el Word. Ja hi vaig perdre moltes hores intentant trobar alguna de les funcions que jo realitzava senzillament en el Word ( com per exemple escriure en vertical, o horitzontal girat 90º, dins d’una casella d’una taula, i va resultar que no es podia fer. Suposo que ja estarà millorat. Però ara mateix no sabria escriure aquesta entrada amb un ordinador amb Linux, ho vaig intentar. A l’escola em deixaven un portàtil que ens ha entregat aquest curs el Departament però no em reconeix el mòdem USB que estic emprant ara mateix en un Windows i que m’ha reconegut en dos minuts sense més problema. En un moment en que encara em preocupava per si un sistema operatiu podia ser millor que un altre vaig topar amb un blog, divertit, sobretot sinó sou usuaris del Linux:? El blog de los que se pasan linux por los huevos . No vull encetar una discussió sobre temes informàtics, només era una reflexió per tal que vegeu la relativitat de les directrius que ens arriben del Departament. Relativitat a cops basada en la mateixa consideració de la pedagogia com a ciència, sotmesa a corrents i opinions molt sovint oposades. Però el que em dol és veure els milions de diners malgastats en el que jo anomeno la política dels pals de cec. Per no parlar simplement de la corrupció que intueixo que hi ha en l’adquisició dels nous materials. I dels molts exemples que podria posar, només en poso un: com és possible, segons vox populi, que el Departament rebutgés, ja fa uns 15 anys, un programa de gestió d’escola ( el vaig veure i semblava prou eficaç) fet per un mestre, valorat en uns 8 milions de pessetes, i se’n gastés 400 en el tristament famós i abominable “Winpri”, que tants anys de maldecaps i pèrdues de temps propi i burocràtic ens va procurar.

Sobre els “tres mesos de vacances”, només us puc dir que són dos Juliol i Agost, i les de Setmana Santa i Nadal. Per no repetir-me us enllaço les altres entrades sobre l’ensenyament que he realitzat:

El Saure
Joves delinqüents
En aquesta parlava sobre funcionaris:
La policia. Els mossos

A la foto, un passeig per la costa, prop de Torredembarra, aquest juliol. (2.5 s d'exposició a pols) Clicar la foto per veure més ampliacions.

Xavier Roig, comunista?

 
Em va insinuar un lector habitual,que escrivís una contesta a un article del Sr. Xavier Roig "Representa que la plaça és meva" del diari ARA. Ho he intentat fer. La mania del Sr. Roig amb els treballadors es manifesta més encarnissadament amb els mestres de l'escola pública. Tot i que a cops sembla que es refereixi al conjunt del que ell anomena la classe docent catalana.
He anat agafant algunes de les seves afirmacions i les he anat comentant:
 La classe docent catalana no transpira vocació de treball, ni d'esforç.
Tot i que no crec que existeixi una classe docent catalana, en general, la professió de mestre és  vocacional.  Alguns potser se n'avergonyeixen. Altres ho neguen, hi van anar a parar rebutjats, o amb poca nota per fer una altra carrera. Però tots són conscients que estan realitzant un treball en el què s'exerceix una actuació d'autoritat i al mateix temps d'exemplaritat sobre infants menors d'edat. Ofici cada cop menys valorat socialment, i a la vegada més qüestionat per part de diferents agents implicats directa o indirectament en l'ensenyament.
 Tota persona que hagi de treballar de mestre, ha de ser bona persona abans que res. Direu que passa en tots els oficis. Però en l'ofici de mestre, en el que és fonamental el tracte amb el públic i en aquest cas un públic menor d'edat, és a dir indefens, la condició "ser persona" adquireix la seva dimensió més àmplia . La majoria que he conegut han anat aprenent a ser mestres al llarg de la seva docència. Han anat adquirint experiència. I se'ls ha anat desposeint d'autoritat. Quina vocació de treball tindrien els metges si se'ls prohibís receptar altra cosa que no fos un bon massatge a l'esquena? o un bona follada que ho cura tot? I els mossos? si haguessin d'anar amb branques d'olivera? Vocació de treball? Quan no hi havia crisi econòmica, sentia dir molts cops a companys de feina: -són dues les principals raons que em fan seguir treballant de mestre: Juliol i Agost!
Els resultats de les eleccions sindicals ho confirmen
Per poca participació?, per votar majoritàriament una tendència? Si hagués aclarit això, ara podríem respondre si uns resultats electorals confirmen una suposició seva. Seria tant agosarat com dir que "la majoria de la població catalana no aspira a la independència, a les darreres eleccions al Parlament, amb la victòria de CIU ho confirmen".
representa que la plaça és meva
La mestra que va dir això potser es va equivocar, no ho representa sinó que ho és, literalment, la plaça és seva en propietat, alguns mestres som "propietaris definitius" (PD, en els fulls administratius d'adjudicacionms de mestres a una escola) a no ser que vosté vulgui abolir la propietat privada, (no serà que du un comunista dins seu?) hauria de respectar el que hom s'ha guanyat de manera honrada defensant uns estudis, una experiència i una solvència davant d'un tribunal d'oposicions. Aquesta plaça, no és un lloc físic determinat, per bé que durant llargs períodes de temps ho pugui ser. És només una situació administrativa. Vegeu-ne un de tants exemples, A moltes escoles, van sobrar mestres quan es va cometre la ximpleria de segregar-ne els sisès i vuitès cursos i passar-los a  Secundària (això passà en la majoria d'escoles públiques i en la minoria de privades-concertades) Si eren propietaris definitius se'ls va oferir la possibilitat de reciclar-se i adquirir alguna de les especialitats que no estaven encara ben cobertes a les escoles: generalment Educació física, Educació especial i Música, o bé passar als dos primers cursos de secundària en un institut. La primera cosa representava un esforç considerable i la segona representava generalment un canvi de localitat. Però no tots els mestres de l'escola pública són propietaris definitius. N'hi ha molts que són propietaris provisionals i sobretot una gran quantitat d'interins, els quals no tenen la plaça en propietat i canvien quasibé cada any de localitat. Com una obra que es comença amb un aparellador i el canvien cada dos mesos. Imagineu-vos la semblança de l'edifici amb la torre de Pissa.
La societat catalana actual és fruit de moltes coses però, principalment, d'un sistema educatiu estret i aberrant.
Com que no raona aquessta afirmació, realment aberrant, la reescriurem amb un cert sentit del rigor que a cops s'oblida o s'amaga: "La societat catalana actual és fruit de multiplicitat de sistemes educatius, però sobretot és fruit de moltes altres coses."
No esmentaré ara les altres coses que han incidit, incideixen i incidiran, en la societat catalana. En realitat estic fent una defensa dels mestres en general, enfront d'aquesta obssessió  malaltissa  que hom pot observar en diferents mitjans informatius. De manera que reflexionaré només sobre dues coses: la multiplicitat de sistemes i la influència del sistema educatiu.
Sobre la multiplicitat de sistemes, és evident que hi ha una escola privada ( no rep oficialment diners públics) que per "sotamà" ha rebut molts cops substancioses subvencions, una escola que vol ser d'èlit, i ho aconsegueix. És una escola per a èlits, però el resultat no sembla ser del tot brillant. Només una minoria arriben, com és natural, a l'excel·lència.  Alguns pares es pensen que pagant grans quantitats, poden  defugir la seva responsabilitat. També tenim una escola privada-concertada urbana, una de pública urbana, una de rural, i encara una més de pública, l'escola "unitària", també rural. Sr. Roig,  en el nostre país tenim 5 sistemes educatius a primària!
A les mans dels mestres hi ha formar o deformar el futur d'un país
Ben aviat, els mestres ens n'adonem sobretot en el primer o primers anys de treball que aquesta afirmació amb cert regust romàntic, no és així.  Això és tant fals com dir que a les mans dels metges hi ha la salut d'un país. Ni tant sols a les mans de tot el sistema sanitari. Seguint amb la comparació, penseu en què consisteix realment la tasca d'un metge, diagnosticar el pacient, oferir-li un tractament, el millor adequat, i aconsellar-lo en els seus hàbits. Altra cosa seria si el metge pogués perseguir amb el maletí de reanimació, un pacient de càncer als pulmons i cada cop que encengués una cigarreta li pogués aplicar  el desfibril.lador als collons. El bagatge educatiu, suposava en els anys 90 aproximadament un 20% de la formació d'un ciutadà. Les altres influències en el seu bagatge cultural cal cercar-les en molts d'altres àmbits (família, televisió, amistats, entitats i agrupaments, ajuntaments...) Qui vulgui cercar responsabilitats en el "sistema educatiu", errarà el diagnòstic i per tant en el tractament.

Catalunya ha punxat a l'hora de col·locar els millors davant d'aquesta tasca ....
Catalunya té els millors mestres que pot tenir. Estigueu-ne segurs, tant com segur estic jo que no ha col·locat des de fa molts anys, els millors, de presidents de la generalitat, de consellers, d'alcaldes, de regidors, ....i tots els càrrecs de responsabilitat que d'ells s'han derivat han representat una rèmora per edificar un país pròsper i modern. Un dels darrers "responsables" del desgavell ha estat el sr Maragall. Amb tota la demagògia pròpia d'un tècnic en marquèting ens va voler vendre "la moto" de la  transformació de "l'escola activa" en la de "l'excel·lència educativa".
Em remeto a una altra entrada que vaig fer en el blog: "El Saure"
I posteriorment a una altra de la qual per ser més breu us en reprodueixo un fragment:
"Els comentaris que llegeixo o escolto, cada cop em preocupen més. Crec que cal canviar alguna cosa. N'estic convençut. Veig que molts dels canvis que s'han fet en l'ensenyament han estat decidits per uns incompetents. I la prova n'és el resultat. És una pena que hagi arribat a aquest convenciment. Els polítics no han consultat mai,  a qui en sabíem més. A qui teníem  l'experiència d'anys i anys dins d'una aula. Al llarg de la nostra carrera hem tingut centenars de "fills". I de cop i volta, van sorgint espavilats, alguns dels quals no n'han tingut mai ni un de propi, canviant les lleis i a dir-nos com havíem d'organitzar l'escola. 
El treball dins de l'aula és dur. Psicològicament estressant. Per què hi ha cada cop més mestres per alumne? Aproximadament, espero no equivocar-me de gaire, fa uns 30 anys hi havia una mitjana de 35 alumnes per classe i actualment n'hi deu haver una mitjana de 20. Però el que és més difícil de saber des de fora l'escola és  que les dades són manipulables i no és el mateix la ratio d'aula que us acabo d'oferir, que la ratio de mestres per escola. Fixeu-vos bé: a l'escola on treballo actualment, fèiem el mateix fa 20 anys amb 9 mestres que ara amb 15 mestres i mig ."(de Joves delinqüents)
Potser caldrà començar a pensar per què tota la immensa majoria de polítics no han deixat mai de dur els fills a l'escola privada, si durant un bon grapat d'anys (a finals del segle passat) l'escola pública l'havia superat, de llarg, en qualitat.
Al llarg dels darrers anys he arribat al convenciment que els millors dirigents dels país no han volgut que tinguéssim una escola pública millor.
Ser directiu és, per afegitó, un estil de vida i de comportament....
Arribo a la conclusió, malgrat estar de vacances, que estic perdent el temps. Ja el vaig perdre prou amb el subratllat i els comentaris que vaig anar realitzant mentre em rellegia un llibre  força interessant, amb el qual compartia algunes de les afirmacions:"la Dictadura de la Incompetència". I ara de nou, em trobo escrivint unes reflexions, en un blog més que insignificant, sobre un article que haurà tingut molta difussió, ...
Naturalment, esperava al meu blog més lectors i comentaris, i com no ha estat així, arribats al punt de sentir-me contestant a un trampós, sense possibilitat d'arribar a més que els quatre lectors habituals, ja prou convençuts de la malaltia real del nostre país, plego per avui i me'n vaig a la piscina.

Judeofília?

Avui, ja plenament de vacances i volent fugir del localisme dels diaris digitals, que habitualment em repasso, àvid de llegir notícies internacionls, m'he trobat amb una entrada al fòrum de Nació digital  , llarga, documentada i força interessant. És molt extensa o sigui que preneu-vos-ho amb calma. L'han copiada d'un blog (hasbarats), força interessant en el que els autors és defineixen així: Som un col·lectiu de companys del món audiovisual i periodístic de Catalunya units contra la judeofòbia.
La versió original de l'entrada té una amplada de línia més curta i potser es fa més llarg de llegir, però la lletra és més grossa.
Al final de les notícies internacionals només n'he llegit dues o tres. Passen tantes coses pel món!

Un article sobre els no nacionalistes

Un article interessant, sobre el "neolerouxisme" dels indignats:
La no-nacionalista ‘Spanish Revolution’ de Víctor Alexandre.