diumenge, 31 d’octubre del 2010

Un porc i un imbècil

Llegeixo a un diari digital el ressó d'unes declaracions de la Pilar Rahola sobre un suposadament o autoinculpat, escriptor pedòfil. També havia llegit les declaracions de la ministra de cultura, sobre el mateix, però en ser tant tèbies i bonistes, no les hi faig ressó. Una ministra que ha signat un manifest sobre la primacia d'una llengua sobre d'una altra, falsificadora de la història,  no em mereix el més mínim crèdit democràtic.  
Però aquest cop, la periodista Pilar Rahola ha estat ben contundent. També ho va estar en un debat sobre els toros amb el mateix Dragó, llàstima que llavors encara no es conegués el fet de la pedofília. La Rahola doncs,  (copio textual la notícia de "eldebat.cat"): ha recriminat aquest divendres a la presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Esperanza Aguirre, que hagi defensat l'escriptor Fernando Sánchez Dragó per afirmar al seu últim llibre que havia tingut relacions sexuals amb dues menors al Japó. Segons Rahola, l'escriptor és "un porc" i "un imbècil" que no fa literatura -com ha argumentat Aguirre- sinó "pornografia".

Rahola ha aprofitat la seva intervenció al programa 'Els matins' de TV3 per llançar un missatge a Aguirre "en el seu idioma", per si de cas li arribava. "Aquest senyor no ha fet ficció: parla de la seva vida, del que li agrada i a més es riu de la llei", ha dit Rahola, tot afegint que ja li agradaria saber si "el delicte ha prescrit al Japó". Sánchez Dragó ha dit que els fets es remunten al 1967.

Segons Rahola, "quan algú diu que el que li agrada són les parts baixes rosades d'una nena o els seus pitets està fent alguna cosa més que ficció: fa pornografia de la immoralitat". Per això, la periodista ha afirmat rotunda: Sánchez Dragó és "un porc, un pensador immoral i un imbècil".

Per acabar, Rahola ha lamentat "profundament" que "una institució com la Comunitat de Madrid i una presidenta que defensa teòricament valors morals mantingui en una televisió pública un porc immoral que defensa els pitets de les nenes". Sánchez Dragó presenta el programa de literatura 'Las noches blancas' que emet Telemadrid, la cadena pública madrilenya.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Cercant títol

Un nom adient, que no soni a pagès, amb tots els respectes, ni a xirucaire, ni a pixapins. Que sigui curt i sembli culte, sense enfotresse'n massa. I sobretot avui en dia, que no sembli bonista. Vaig escriure aduc i no estava lliure. Caram, m'havia deixat l'hac. Àdhuc. No es pot amb accent. Adhuc. "...no està disponible. Adesiara, com que escriuré de tant en tant. Potser canviant el títol , com a títol del bloc hi poso Renoi, però en intentar la URL, tampoc. Refotoll em començo a emprenyar. Provo "tanmateix", tampoc! Ja desbocat i pensant que s'havia encallat, teclejo ràpidament sense pensar "marellagons". Potser pensava inconscientment, la mare que et va parir! M'hauria pogut sortir:"bias´dfbnab" però no. Ho cerco al google i curiosament no existeix. Perfecte! Més original no pot ser. Aquí hi podreu trobar tot allò que m'agradaria enviar i em reprimia per educació. Vaig començar amb una notícia fresca procedent de la Vanguardia. (i comentada per l'Enric Vila: Boles de merda)  La Vanguardia és de dretes? Això ja m'ho deien de petit. De més grandet em deien llegeix la Vanguardia i així sabràs com pensen les dretes. A la Vanguàrdia hi havia llegit sorprenentment, articles de militars soviètics sobre política mundial força interessants. Sempre cal coneìxer les dues versions del conflicte. Però no defensaré la Vanguàrdia ara mateix, potser fa deu anys que no en compro cap exemplar. La llegeixo algun cop que em cau a les mans en algun bar. A més, l'actual campanya anti-Laporta em fa creure que, com d'altres diaris,  té un passat gloriós i un futur mediocre. Subvencionat com tots? Quina vergonya! Les dretes tacanyes, demanant caritat? Com canvia el món.  Prou de rotllo. Aquí l'article que no vaig espamar durant l'estiu. En castellà el vaig trobar i així l'enganxo, dedicat als amics castellans de la meva exllista de correus:


DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena


Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
 Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Boles de merda



A continuació us enganxo l'article d'avui de l'Enric Vila a "CATALUNYA OBERTA" . Enceto aquest bloc per tal de no emprenyar més al amics de la meva llista de correus amb missatges o notícies que considero interessants. Molts cops  pensem que rebent un email d'un conegut és una mostra d'afecte, que se'n recorda de nosaltres. No ens enganyem. Molts cops estem en una llista àmplia i apareixem més o menys  com a destinataris anònims. En una propera entrada justificaré el títol del bloc i de la web. De moment res més.

Article de l'Enric Vila:
Aquest dilluns, Quim Monzó va publicar a La Vanguardia un article sobre les multes lingüístiques que s’ha celebrat molt entre els meus amics i coneguts. Monzó es feia ressò d’un article aparegut a El País, on el director de l’Agència Catalana de Consum, Jordi Anguera, explicava que l’any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà.
Monzó resumia l'article i es preguntava què hi tenien a dir els periodistes i polítics suposadament compromesos amb la llibertat lingüística; com és que, en saber-se la notícia, cap dels antifeixistes de postal que corren per Espanya, “tan escassament crítics amb el nazisme i la seva versió cheli que és el franquisme” (boníssima la frase), no havien fotut el crit al cel.
Pel que fa a mi, em pregunto per què la notícia ens ha sonat tan nova després de més 30 anys d’autogovern i de llibertat de premsa. És normal? Hem sentit a parlar tant de les “aberracions totalitàries” del nostre Parlament que trobo que el tema hauria d’estar més mastegat. Doncs resulta que no i que Anguera revelava, per sorpresa de Monzó i meva, que a dia d’avui “hi ha unes 121 lleis estatals que obliguen a l’etiquetatge en castellà.”
Suposo que aquestes 121 lleis cal incloure-les entre les 500 normatives, disposicions i reglaments que la Plataforma per la Llengua diu que imposen l’ús del castellà a Catalunya. Segons la Plataforma, més del 99 per cent de les sancions lingüístiques previstes a Catalunya són per no utilitzar el castellà. També he llegit que no hi ha cap altre país de la Unió Europea amb una llengua pròpia tan parlada com el català que no sigui oficial al seu Estat.
És veritat? A banda de repetir clixés, potser algun diari podria aprofundir en el tema. Si la caverna mediàtica pot generar les "boles de merda" que denúncia Monzó, també és perquè la premsa de Barcelona no fa la seva feina –per dir-ho suau, que tenim memòria senyors. M’agradaria saber quants diners recapta la Generalitat amb les multes lingüístiques a favor del castellà. Quina llei és més rendible, l’espanyola o la catalana? Estaria bé saber-ho, per discutir amb més propietat.
El director de l’Agència Catalana de Consum només especificava en el seu article que l’any passat la Generalitat va posar 94 multes per incomplir la llei lingüística espanyola i 152 per incomplir la catalana. Però, esclar, els números poden ser enganyívols. Vull dir que el plet més famós generat per la llei lingüística catalana és el de la  immobiliària Nevot que va ser multada amb 400 euros, mentre que ara sabem que la Generalitat va multar Ikea amb 8.000 euros per deficiències en l’etiquetatge en castellà.
La diferència és notable i, com deia Monzó, si la multa hagués estat imposada per incomplir la normativa catalana s’hauria muntat un sidral de collons. Jo afegiria que, en aquest cas,  el seu diari hauria sigut el primer a distanciar-se  de les "imposicions" lingüístiques de la Generalitat, com ha fet Montilla a Madrid. En comptes de dedicar unes quantes hores a documentar el tema per presentar-lo amb un mínim d’equanimitat, estic segur que els diaris de Barcelona haurien entrat "en la bola de merda" segregada pel discurs espanyolista  per pura inèrcia i manca d'esprit. Com sempre.
És una llàstima, perquè si la premsa és un pilar tan important de les societats lliures és per la capacitat que té de destinar recursos a emmarcar els debats en el seu context, traient-los del fangar de supersticions i de morralla semàntica que empren els demagogs. Però, esclar, m'oblidava que els grans diaris de Barcelona no tenen clar el seu context, o que bé miren de dissimular-lo per poder sucar de tot arreu.