Internet

No em va sorprendre la decisió de Mubarak de tallar la connexió a internet a tot l'Egipte. Suposo que deuria pensar que era un canal de comunicació, difussió i informació que no estava sota el seu control. Però no crec que pensés que internet era el culpable de la revolta. Internet és una eina, un mitjà, un medi. Està enfonsant la televisió. Quina pena! Fa dies que veig un ciutadà en diferents canals de televisió defensant les seves posicions minoritàries talment com si fos un dels líders més populars de Catalunya. En una d'aquestes cadenes, quasi em cau la cara de vergonya per la falta de pluralitat quan el van entrevistar. En les cadenes de la resta de l'estat és normal intentar donar una imatge tergiversada de Catalunya. Però en una cadena que es diu Catalana em va semblar fins i tot antidemocràtic. Dos dels tertulians eren del PP, un era possiblement de l'extrema dreta i l'altre era un suposat eco-socialista que no el coneixia ni el presentador, defensant les mateixes tesis del PP. En aquest ambient ja us podeu pensar com se'n va sortir el ciutadanu. Com si fós el líder de l'oposició. Només li fa ombra la Camacho, quan parla en castellà. Ara bé d'altres líders amb més representació parlamentària, tal i com m'he queixat en altres posts, ni veure'ls. I si se'ls esmenta és per dir bajanades com la de la jaia:-Volen protagonisme!. Doncs mireu i penseu que passaria si s'emetés per televisió aquesta roda de premsa (i les que vindran). 

On vaig dir dic, dic Didac. (mentides electoralistes)

Fa forces dies vaig mantenir un canvi d'impressions amb un company de feina sobre el límit dels 80km/h. En aquell moment estaven recents dues multes per anar a 94 i 96 km/h en un tram de 4 carrils. Era un lloc on, quan estudiava, hi anava cada dia i mai hi havia vist un accident. On, des dels inicis del funcionament d'aquella autopista d'entrada a Barcelona, el límit havia estat de 120km/h. Hi anava poc però em van enxampar sense que ni jo en tingués constància.  En aquell moment les  vaig recórrer  les dues. Tenia la sensació que una d'elles era clarament una estafa. No podia haver estat ni a l'hora que em deien a la multa i aportava un certificat de la feina. La resposta de les "autoritats competents" era precisament que eren "competents" per posar-me la multa. Com si li dius al sabater:-les sabates em fan mal! i ell et contesta:-jo sóc un sabater i no un metge! Tenia la sensació que no s'havien llegit el recurs. Que m'aplicaven una resposta "estandaritzada" per tal de cansar-me. Amb l'emprenyada recent, li vaig dir al meu company que només per aquest fet, ja tenia segur que no votaria res que fes olor de tripartit, podrit. Això darrer, ho pensava però no li vaig dir. Que una cosa que ens fotia molt als catalans és que ens posessin la ma a la butxaca. Li recordava una notícia de l'autovia de Salou on un aparell-ràdar espatllat havia estat multant vehicles durant dos mesos. No vaig llegir la notícia que els retornessin els diners als "estafats" per aquella errada tècnica. Tenia present altres converses on anava jo veient que l'empatia de l'apreciat company, sobre diversos temes d'actualitat s'havia anat fonent, en gran part per la seva seva cega adscripció, quasi sectària diria jo, al proselitisme del tripartit. Amb el temps he anat pensant que per tal d'acontentar els d'iniciativa, i que es poguessin presentar davant dels votants com un "partit que fa coses" els altres socis del tripartit van acceptar aquesta limitació de velocitat. Ara no la volen ni els alcaldes de la zona. Dels arguments que encara ara van repetint incansablement, crec que la contaminació és la mateixa. En alguns casos si el conductor no és massa destre, encara es contamina més amb una marxa inadequada i naturalment, com trigarem més temps en recórrer la mateixa distància, es contamina durant més estona. I dels accidents, les estadístiques ens diuen que en quests punts on hi ha un trànsit de milions de vehicles mensuals, el nombre d'accidents sempre ha estat insignificant. Però on no n'hi ha no en raja, i la inteligència d'alguns líders d'esquerra sembla directament proporcinal a la fe catòlica dels seus votants. Avui escric això perquè he vist una "plataforma per a la creació d'autobhan a les autopistes catalanes i nacionals", al facebook, no té massa seguidors, el títol em sembla un xic confús. Però us faig un resum de la seva justificació i dels objectius:
La gran majoria d'estudis realitzats, demostren que un percentatge molt elevat dels accidents a la xarxa nacional de carreteres, té lloc en trams de carreteres locals, comarcals, etc., és a dir, aquelles les quals no tenen denominació d'Autopista.
D'aquesta manera i tal i com demostren les Autobahn d'Alemanya, no es tracta d'un fet inviable el de no establir velocitat màxima en alguns trams d'autopista sense assumir riscos elevats d'accidents.
Per això volem, l'eliminació de la velocitat màxima en trams d'autopista mínimament segurs.

I ara penso en tots el votants de CIU, recorden la promesa del Mas durant la campanaya?, ara que veuen que iniciativa aplaudeix el govern per no retirar la límitació dels 80 ,  tindran el sentiment de que alguna cosa fa malament CIU quan l'enemic els aplaudeix. Haurà de ser molt llarga la llista de despropòsits?
Les prediccions de futur que he fet no han estat quasi mai exitoses. A veure si avui també m'equivoco: el nou govern continuarà la tasca recaptadora per mitjà de la limitació de velocitat, i a més al ser variables, es farà més difícil d'atendre i de respectar, és a dir hi haurà en principi un augment recaptatiu que afectarà els més despistats. Quan els conductors s'hi hagin acostumat, llavors s'empescaran una altra mesura recaptadora, la gorra reflectant, els calçotets reflectants, per si de cas tens un accident i set cauen els pantalons.  Han d'obtenir els diners que necessiten d'un lloc o altre quan Madrid no els fa ni cas. En les convereses íntimes deuen dir:-i a sobre ens voten! Però no voldria caure en el parany de distreure'm del mal de fons amb aquestes discussions sobre velocitat. El que realment em preocupa en aquests moments és si els funcionaris cobrarem la nòmina de febrer. Tinc present els 200.000 euros l'any que cobrarà l'Aznar com a assessor d'Endesa. llegeixo un article mot interesant del Francesc Sanuy(La porta giratòria), i us en copio uns fragments:
"... ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència. En realitat, de motius per deplorar tota una trajectòria, ja n'hi havia molts abans. En la fastuosa boda celebrada a El Escorial ja es van fer visibles moltes de les connexions: les del gendre i el clan de Valladolid amb els amics del cas Gürtel, les italianes i tantes altres. Probablement, en aquella cerimònia absolutament exagerada, ja es perfilava la creació de l'empresa familiar Famaztella (és a dir, família Aznar-Botella), que l'any 2009 ja va declarar uns beneficis de 445.417 € i 970.000 € en inversions. Tot plegat, segons que sembla, no és incompatible amb els 70.000 € de sou estatal vitalici, escortes, secretària i ajudants. Però és que, a més a més, ha cobrat d'editorial Planeta-Lara 600.000 € per tres llibres en què reclama que als obrers els rebaixin el sou. També cobra del magnat de la premsa d'extrema dreta Rupert Murdoch 220.000 $, més 120.000 en accions. Aquest grup (News Corporation) que controla el Wall Street Journal és tan radical que l'Església anglicana s'ha oposat al seu intent de compra de la British Sky Broadcasting a través del bisbe de Manchester, Nigel McCulloh, membre de la comissió de comunicació de la Cambra dels Lords. Aznar cobra també de la immobiliària nord-americana J.E. Roberts, i del Doheny Global Group, del sector energètic. (la negreta és meva, els votants del PP em recorden els de CIU, la gran majoria són simplement anti-socialistes, anti-comunistes o anti-esquerra en general, el PP i cada cop tinc més clar que CIU també, s'aprofiten del sentiment nacionalista per obtenir vots).
Suposo que als seus sectaris i fidels seguidors tot això els semblarà just. Aquest detractor del "pinganillo" per al català, compta amb una parròquia modèlica. Que no abusi. Al final, l'"avarícia rompe el saco". No he trobat la traducció d'aquest refrany. Però de retruc n'he trobat uns de ben interessants:
En l´hora de la mort, ens sobraran diners i pecats.
L’home avar és com el porc, no s’aprofita fins que és mort.
L'home més ric només té una mortalla.
En el vídeo, després d'un dinar d'amics, sense preocupacions per les multes ni els diners, uns amics i una estona de felicitat, només un acordionista.

Comentari d'un amic

Provant l'enviament de missatges a amics, vaig rebre per email una resposta a l'entrada anterior. Un d'aquests amics, que com jo, vam fer tota l'escolarització primària en castellà.  Com m'ha donat consentiment, i a sobre comparteixo moltes de les seves afirmacions, el publico com a post (en cursiva) passat per un corrector per evitar algunes de les faltes ortogràfiques més elementals.

Amic Jordi

També a casa estem molt decebuts de la política del conseller Maragall.

Molta gent confon els símptomes amb les causes.

Em refereixo al rebuig enquistat envers de l´escola publica i concretament contra els professors.

El que existeixin profes mediocres o desmotivats no és la causa del fracàs escolar.

Al meu entendre això es un símptoma de que els que organitzen el cotarro no saben per on van

Es un símptoma de que els polítics no inverteixen prou en recursos.

Es el resultat de la política de dretes amb la qual sa volgut potenciar la escola privada concertada.

La pallissa moral a la que estan sotmesos els professors de la pública en part es deguda a aquesta aposta , que ja té uns quants anys de l´epoca de Pujol y Cia.

Ara l´escola pública ha quedat totalment desbocada per la crisis.

Ha de admetre a tota la classe mitjana arruïnada que ve de la escola privada,amb lo qual els problemes de recursos es cronifiquen i empitjoren.

Per altre banda la privada concertada es mes competitiva ja que el ratio d´alumnes es inferior i la qualitat pot ser,en línies generals,superior.

Amb lo qual la crisis las ha afavorit.Per compensar la pèrdua d´alumnes apugen els preus

Arriven a una crueltat extrema

Tinc un amic que no ha pogut pagar durant un trimestre la privada concertada

Doncs be,després de 7 anys d´anar hi(tenia 2 fills escolaritzats en aquest centre)l,escola li ha donat un ultimàtum

Això es el que no li puc perdonar a l´esquerra socialdemòcrata en general.

Han fet el paper de bo de la pel·lícula,de conciliadors interclassistes,i al final resulta que li han fet la feina bruta a la dreta,als privilegiats de sempre i uns quants més.

Be potser sigui millor així.

Potser el poble tornara a recuperar la seva consciència de classe.

Els rics mai l'han perdut com podeu veure.

La meritocràcia, competitivitat, l'esforç, etc pels pelagats

Els privilegis (terres, calés, rentes) pels quatre de sempre.

Part de la responsabilitat es nostra, per passius, per escoltar els cants de sirenes, per desclassar-nos, per bledes, per ignorants, per deixar-nos enganyar.(per exemple pel sistema bancari que al llarg dels anys ha suplit la contenció de salaris amb crèdits a baix interès) per entrar a la baralla miserable per els recursos amb els emigrants, etc.
A la foto uns alumnes preparant el fang per a l'assignatura de "treballs manuals", a l'aula de Laboratori-Música-Plàstica-Tallers flexibles.

El Saure

El Saure de veritat no és el Saura. No vull polemitzar si ha estat positiu o negatiu el seu pas per interior. Fins i tot hi ha qui creurà que ha reforçat la bona imatge dels mossos d'esquadra. L'obra que ens ha deixat el Saura, polèmiques apart, és gairebé desconeguda, algunes de les seves decisions més criticades potser quedaran rectificades ben aviat. La seva persona sembla mereixedora de la més gran i variada gama d'insults i desqualificacions. De fet, sempre ha fet una mica de cara de "poca-pena". El que em sembla injust és que del període del tripartit, s'oblidi de criticar, en tants blogs i articles que llegeixo, a l'Ernest Maragall.   Ara bé, aquesta absència d'atacs  només pot significar, o la meva ignorància en no haver-los trobat o la sintonia d'una gran majoria d'opinadors diversos i  blocaires,  amb la tasca per ell realitzada en el departament d'Ensenyament/Educació. No voldria pensar que es tracta de simple covardia per no enfrontar-se a un hàbil polític, com deia el meu pare, de la talla del Felipe González.,  un "ensarronador". És possible que hagi pogut ensarronar fins i tot els més hàbils polemistes? Cerco informació sobre ell: dotze anys treballant de publicista i màrqueting. Ha sabut força de vendre el seu producte, "l'excel.lència educativa." Però, mai havia estat tant degradat el prestigi dels mestres en el nostre país. Sobretot de l'escola primària. L'estigma del funcionari (com a sinònim d'incompetent i sobretot de dropo) per als mestres de l'escola pública, els ha estat llençat i escampat arreu en multitud d'escrits. He arribat a conclusions ben pessimistes sobre el paper que hom està donant al mestre a la societat catalana. S'ha obert pas, i s'ha anat escampant una definició, un concepte de mestre, força miserable. Em deien els primers anys d'estudi, alguns amics d'altres carreres, que magisteri era una carrera poc valorada. Un arquitecte, un enginyer, un metge, un dentista, per enumerar-ne només algunes, professions respectades, fins i tot admirades. Acabat el franquisme i durant els primers anys de la recuperació democràtica,  es recuperà i fins i tot mantingué un cert prestigi, o respecte social vers els mestres. A l'any 1970,  encara en el franquisme, una llei sobre l'educació havia augmentat l'edat d'escolarització obligatòria fins els 14 anys. Al període nou se l'anomenà E.G.B. Això significà una millora substancial de les condicions laborals i culturals dels infants. El mateix que significaria ara a països d'arreu del món, on encara ara, quaranta anys després encara veiem els infants realitzant treballs d'adult i sense poder estudiar. I naturalment, acompanyat del creixement demogràfic,  inicià una demanda creixent de professionals de l'ensenyament.
Quin concepte predomina a la societat sobre els mestres avui en dia? Comencem per l'escola privada: el mestre-minyona. I que em perdonin les minyones, feina força respectable. La minyona que et vesteix els nens, els fa l'esmorzar, els du a l'escola. La minyona que te'ls instrueix, ensenya o educa?    A l'escola pública, el mestre és un funcionari. El representant de l'estat i de l'administració més proper que tenen els pares. El qui pot rebre les queixes sense immutar-se, retornant un somriure, fals, d'orella a orella. El mite del bon sou i els tres mesos de vacances. De l'índex de baixes per depressió més alt que en qualsevol altra professió ni se'n parla.  Avui m'emparrava per la història i no era el meu propòsit inicial. Ja hi tornaré més endavant per parlar de les vagues i del sou dels mestres.  Només volia deixar anar que la valoració sobre la feina dels mossos d'esquadra ha millorat molt en els darrers set anys, malgrat haver posat a Saura al capdavant. Era clarament una maniobra política per enfonsar-lo. No els va sortir massa bé. Res del tripartit serà recordat com a gaire positiu. Ja s'hi poden esforçar. No es tracta d'explicar la gestió. Es tractava d'haver-la fet de veritat. I aquí és on trobo a faltar la crítica a l'Ernest Maragall. Per molt màrqueting que hagi emprat, ha estat un continuador d'una política dretana i neoconservadora, i sobretot classista, sobre l'ensenyament. Potser cladrà començar a pensar perquè tota la immensa majoria de polítics no han deixat mai de dur els fills a l'escola privada, si durant un bon grapat d'anys (a finals del segle passat) l'escola pública l'havia superat, de llarg, en qualitat.   

A la foto, una excel.lent posada en escena. Possiblement un alcalde socialista i el conseller Maragall dialogant amb els alumnes d'una escola coma a acte d'inauguració. L'alcade sembla que diu:-nen i nena, un moment, no us aixequeu que me la foteré!
El Maragall :-Com va el treball cooperatiu i excel.lent? i l'alumne:-Ja veus sinyor, l'editorial fa la fitxa mig pintada, el mestre la reparteix i nosaltres la guixem una mica.

Solidaritat

Van passant els dies des de les eleccions. Alguns votants ja començaven a lamentar-se el mateix dia de les eleccions en veure que Solidaritat si que treia representació. -Vaig votar Convergència per "fer fora els solcialistes" ! Em deia un antic conegut, ja jubilat. Altres passarà més temps abans no s'en lamentin. Costa molt a algunes persones reconèixer els propis errors. Admetre que has estat un carallot. Un altre amic que, amb la memòria en fallida, em diu que havia estat al PSAN, després va ser d'ERC i fa uns dos anys ja em va dir que havia estripat el carnet. Ara també va votar CIU. L'alegria d'haver estat el teu vot entre les opcions més majoritàriament votades s'anirà esvaint a mesura que vegis allunyar-se la política real de CIU dels teus sentiments catalanistes. He trobat avui aquesta entrevista a l'Alfons Lopez Tena. Llargueta. Interessant. M'ha sorprés la poca-vergonya del Mas en atacar al Laporta per no saludar l'honorable Montilla quan Mas va fer el mateix amb l'honorable Maragall. Fins i tot, alguna de les minyones periodistes, articulejant que Mas havia posat a Laporta al seu lloc. Ja n'han aprés ja! Se la saben llarga! 

Catalans a l'estranger

 
Hi ha Catalans que seran recordats i admirats per haver salvat o per haver ajudat a millorar la vida dels altres.  Els seu familiars es deuen sentir especialment orgullosos. Tinc un record especial d'aquesta personalitat. Un dia en què havíem anat al Poble Nou, passant per davant  del monument que hi ha al començament de la rambla,  li vaig demanar al pare qui era el Doctor Trueta. Em va parlar d'ell amb respecte i admiració, jo tenia uns 10 anys, m'explicà que va ser un metge molt important, que la manera de netejar les ferides amb sabó, va salvar moltes vides, i que el seu mètode es va emprar a la segona guerra mundial. Paraules i idees que se't queden gravades, més per l'emoció del qui les diu, que no pas pel contingut del què es transmet. Uns anys després, n'he sentit a parlar molt més. I regirant de nou per internet, us faig un resum:

Va néixer el 1897 i va morir el 1977.

Es va veure obligat a exiliar-se a Anglaterra després de la Guerra Civil Espanyola, durant el qual havia estat el cap dels serveis de traumatologia de la ciutat de Barcelona. Durant la Segona Guerra Mundial, va ajudar a organitzar els serveis mèdics d'emergència allà (Londres). 

L’ús d’un nou  mètode seu d'escaiolar per al tractament de ferides obertes i fractures va ajudar a salvar un gran nombre de vides durant la guerra.
Trueta formava part d'un grup de catalans exiliats al Regne Unit, que va denunciar la situació de Catalunya sota el règim de Franco.
He traduït també de la Wikipèdia en versió anglesa. Algunes de les informacions que conté,en la versió anglesa, tot i ser l'article més breu, no apareixen en la la catalana o castellana. Espero que algú amb coneixements sobre el seu mètode ho ampliï.   
També va publicar un llibre en anglès "The Spirit of Catalonia" per tal de donar a conèixer la nostra història. La versió anglesa la podeu consultar clicant l'enllaç anterior, per gentilesa de la seva família i la web de Vilaweb. Emocionants les dades biogràfiques. 
Aquests catalans basteixen la nostra memòria històrica.