El vell falangista

Teníem dos falangistes ben uniformats com a clients habituals.  Camisa fosca, blau marí, en el record, quasi negre. Cinturó i sivella i correatge en diagonal. Alguna medalla o condecoració i insígnies diverses. L'un mig corpulent i jove,  l'altre prim, entrat en anys i més aviat malcarat. El jove va ser el protagonista d'una detenció, al nostre establiment, d'un home també jove que havia malparlat del règim. Molts anys després vaig veure aquest episodi ben descrit en un còmic, del dibuixant Carlos Giménez. Vaig arribar a pensar que el tal dibuixant havia estat prenent unes copetes la nostra "bodega". Però molt possiblement aquesta història, la del qui se'n va a casa i torna vestit de falangista, per detenir un "rojo" s'hauria repetit en moltes ocasions i en diferents bars o locals. Aquest falangista va desaparèxier aviat del barri, un canvi de feina i de domicili. Amb els nous temps que arribaven als anys setanta, ja feia temps que ni es posava el vestit. L'altre, el prim i malcarat, també va deixar de vestir-se, no sense abans patir un greu accident que li deixà una cama coixa de per vida: en  una de les darreres vegades que es posava el vestit per a anar a un dels actes "d'afirmació nacionalista" , en baixar de l'autobús, li van tancar la porta abans d'hora, suposo que per error, i  va ser arrossegat uns metres. L'any 74 el règim encara executava Puig i Antich com a mostra de revenja per la mort de Carrero Blanco i per demostrar el control del poder. El 75 moria el dictador. El nostre personatge, de qui no en puc recordar el nom, coix i amb bastó, ja no tingué gaires ocasions més per a vestir de falangista, cada cop va ser més marginat pels "companys de beure".  A la seva vellesa, assegut en un racó, amb el cap mig inclinat i tort, aguantava amb gran estoïcisme la cruel venjança: -"aparta cerdo!, como te vuelvas a petar te doy en los morros" li espetà un dels "companys", cada cop més desinhibits.  Jo ho vivia amb incredulitat, ni tant sols sabia que fos veritat que s'hagués tirat un pet de debò. Em sembla recordar que això passava encara sense haver mort Franco. Ja no el volien ni per jugar als "xinos".  Igual que més tard va passar amb els capellans amb sotana, cada cop se'n veien menys. Però el falangisme no va esfumar-se. Desaparegué de la vista pública. S'acabà la parafernàlia fetitxista. Anaren les camises "nuevas" a l'armari o al drapaire.  Però diverses generacions havien patit la seva influència. La "Sección Femenina", el "Frente de Juventudes" i finalment la "O.J.E.", ja més desvinculada del falangisme, però que en el camp del muntanyisme intentava competir en el rentat de cervell amb els boy-scouts, però en sentit ben diferent. Allò que internacionalment s'anomenà feixisme, a l'estat espanyol semblava tenir una terminologia pròpia: el falangisme. Segur que hi ha diferents interpretacions i corrents dins del falangisme. Però el corrent principal, el que s'inicià sobretot amb José Antonio Primo de Rivera, i al que apuntalà el general Franco, no va desaparèixer del tot.  El falangisme oferia a moltes persones de les classes populars de sentir-se important, un membre destacat de la societat, amb un uniforme respectat. Aquesta il.lusió amb fonaments legals, els va durar prop de trenta anys. Des d'acabada la guerra del 36-39 fins a principi dels anys 70. Llavors el canvi de camisa va ser generalitzat. No hi va haver ruptura amb el règim dictatorial, això ja ho van perfilant els historiadors. I la transició modèlica potser hauria d'anomenar-se  la IIa Restauració Borbònica. El mite sobre la no acceptació per part dels falangistes de la monarquia es va esvair. Encara recordo que deien: "Juancarlos el breve" "porque durarà poco", "no lo quieren ni los militares ni los falangistas". Mira si dura.
La meva sorpresa a la dècada dels vuitanta va ser descobrir com els falangistes a qui jo, innocentement, creia  "desapareguts" reapareixien de cop i principalment, al PSC-PSOE., però amb la "camisa roja", aquest fenomen de "canvi de camisa" és molt habitual, sembla ser que s'havia produït també curiosament, entre líders sindicals anarquistes, que en acabar la guerra del 36-39,  apareixien mal camuflats dins del franquista "sindicato vertical".
Ara apareixen descaradament uns nous falangistes, brandint unes velles ideologies. Precisament per intentar frenar un procés nou, pacífic i democràtic.
No se'ls aplicarà la llei de partits.
La llei de l'embut.
A la foto Felipe González en un acte d'afrimació falangista. I jo que creia que només havia estat a la O.J.E., com tants milers d'infants a l'espanya del franquisme. Però aquest no era l'uniforme de la "O.J.E." Del blog de Jesús Salmanca