divendres, 6 de gener del 2012

El "Rata"


No recordo si em van explicar el perquè de posar malnoms a tots els qui entraven a formar part de la vocalia de joves. A Barcelona, als anys 70,  hi hagué un incipient i important moviment associatiu veinal, amb forta presència de militants dels partits polítics encara clandestins. Vaig entrar a formar part de la vocalia de joves de l'Associació de veïns de la Sagrada Família. Tot i que llavors jo considerava "barri" una entitat molt més petita que la de l'associació, hi havia membres de diferents barris, de tota la ciutat.  A la nostra vam arribar a la seixantena, crec que era una de les més importants de Barcelona. L'"hervíboro" amb la seva vespa, va ser un dels primers a qui vaig conèixer. Tenia el malnom per ser vegetarià. A mi, per haver estat a l'U.E.C.  em van posar l'"Excursionista".  Amb 17 anys em semblava una gran descoberta. I avui, en llegir l'article de la Magda Oranich "Txiqui, en el record", també m'he recordat el Valentí, àlies el "Rata".  El Valentí em deixava la seva Montesa Impala, tot i saber la meva inexperiència en la conducció. La camaraderia que es vivia en aquell grup de joves és difícil de descriure.
Al mateix temps jo començava a estudiar magisteri. Degut a la mancança de professorat en llengua Catalana després de tants anys de Franquisme, a l'Associació de Veïns em van demanar si era capaç d'impartir un curs de Català per a adults. Va ser la meva primera experiència com a mestre. En el curs, casualment vaig conèixer la mare del Valentí. Una d'aquestes persones que et sorprenen i t'adones que la vida és més agradable amb la seva presència. Em va regalar, en acabar el curs, un disc de la Maria del Mar Bonet que encara conservo. I el Valentí, crec recordar, em va dur amb la moto al cementiri de Cerdanyola el  dia que enterraven al Txiki, l'endemà de l'afusellament. En un control a peu de la carretera que pujava cap al cementiri, a tots els cotxes els impedien l'arribada i els feien tornar enrera. Nosaltres dos  vam poder entrar de casualitat, si ell recorda millor com ho vam poder fer, potser m'ho expliqui el dia que ens tornem a veure. He llegit alguna cosa per internet d'aquell enterrament, un xic deiferent de com el recordo.  Crec que no seríem més de cinquanta persones les que vam poder accedir al cementiri. I em va impressionar bastant el desplegament de guàrdies civils pel bosc al voltant dels nínxols, entre els arbustos se'ls veia el cap, el fusell i poca cosa més.

Ja fa dies que em voltava pel cap o bé unificar o bé tancar els dos blogs. En un d'ells, inesperadament, hi rebo moltes més visites que en l'altre. I a sobre ja feia mesos que no hi publicava res. De moment aquesta entrada la penjaré en tots dos. 

El dibuix és de Miquel Graells i l'he copiat d'una web sobre la moto Montesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada