Monts Errat

He passat de 120, era un error
He passat de 80, era un error.
He conduït begut, era un error.
La llista seria interminable, però no estic obligat declarar en contra pròpia. Això és fonamental.
Faig el que puc a la feina, i "qui fa el que pot no està obligat a més", un encert. La llista dels encerts seria ensopida i tot.  I no hi ha premi pels encerts. No discutirem sobre satisfaccions o sentiments personals. Col·lectivament estem vivint un moment molt interessant. Malgrat els dolgui a alguns, com per exemple el Duran i la seva "protegida", o "endollada", o com preferiu, que sempre han pensat que tenir les butxaques ben plenes era sinònim de superioritat moral. Quan aquests veuen contestades amb enuig, llurs miserables actuacions, intenten escampar merda arreu per despistar llurs malifetes. No he dit pífies ni errors. Torno a la velocitat per posar un exemple. He estat sancionat per anar a 94 km/h en un tram on el màxim  era 80km/h. Per a mi és un error. I crec que el sentit comú general així ho podria considerar ni que jo fos un polític. Però el sentit comú general, aquell que ja fa anys que no trobem en cap diari  en paper, ara es manifesta a la xarxa, i ben lliurement, per sort. Malgrat els pesi, espero que segueixi així. Els dol no poder controlar els blogs tal i com controlen la Vanguàrdia, per posar només un exemple. O potser per com la Vanguàrdia els controla a ells. El resultat és igual. Una mentida, als ulls del sentit comú, una vulgar estafa, un escarni, una trampa, digueu-li també com vulgueu, es vol convertir  en un error. I a sobre sense penalització. Avui he llegit un article del Sostres. Com a lector no li perdono encara l'article sobre Haití. Ni que censurés la presència de comentaris en el seu blog, era molt divertit. Però he sentit la necessitat de compartir aquesta lectura(Espanyolitzar Catalunya*). Retrata ben bé un d'aquests escampadors de merda. Alguns dels que sempre sortiran en defensa del Duran i companyia. Tota una companyia. És possible, i sobretot necessari, que aquest afer de la mentida reconvertida en error no sigui omès indefinidament. Hi ha les condicions de crear un moviment a la xarxa que impulsi una neteja d'aquests personatges, d'aquestes actituds. A part d'una expressió i d'una comunicació més lliure, internet ens possibilita un pensament més verídic: ja no pensem que plouen gotetes de cava cada cop que se'ns pixen al damunt.  Per això el Duran ha fet aquest atac a la xarxa. També volia seleccionar un dels enllaços que em voltaven pel cap durant tots aquests dies, passaven tantes coses i veia tants blogs força interessants, que no sabia per on començar. Aquest que enllaço, tot i que des d'ahir,  només hi he vist un comentari,  l'Adrià Mainés potser hauria d'haver posat un títol més suggestiu. No us el perdeu: "SI és filla de CDC i ERC" .
La foto que encapçala el post és del 1947. Un a colla d'amics, potser socis del Centre Comarcal Lleidatà, entre ells la meva mare en una excursió a Monts Errat, escriure-ho així si que és un error, sinó semblaria que al "Creador", el qual  diuen que si que és l'únic i infalible, li hauria sortit una muntanya guerxa.
(*) Com que l'enllaç a l'article del Sostres del 26 de març del 2011 no funciona, us el copio sencer aquí mateix:

Dissabte, 26 de març de 2011 (blog del Salvador Sostres)

Espanyolitzar Catalunya

Ferran Sáez Mateu –contrafet- insulta en aquest article el diputat Alfons López Tena, i l’acusa d’espanyolitzar la política catalana. Qui amb més intensitat ha contribuït a ESPANYOLITZAR CATALUNYA han estat els Sáez i els Marc-Álvaro i tota aquesta colla –amb prominents tares físiques com marques de Déu per advertir-nos de llur perversió-. Ells són els responsables de l’empetitiment de la nació, amb aquesta manera doblegada i llefiscosa d’anar per la vida. Pútrida sort. El seu to cursi i paternalista, la seva covardia fonamental, el seu permanent fugir d’estudi per no pagar mai el preu i cobrar en canvi tots els beneficis és repugnant i vomitiu. Són l’explicació de perquè encara estem així, després de tants anys, l’explicació precisa de perquè no som més que una miserable província incapaç de lluitar amb enteresa per les coses que estima. Tant Ferran Sáez Mateu –contrafet- com Marc-Álvaro –bocatorta-, entre d’altres polítics i intel·lectuals, no s’han cansat de fer el joc als que sempre ens han volgut folkloritzats i desarmats. Penso en Javier Godó, per exemple, també tarat. És aquesta Catalunya mesquina que vol viure de la ferida, que actua com la guàrdia jueva del gueto de Varsòvia, que pretén dissimular la seva misèria moral per la vida de fer-se els moderats i els assenyats quan no són més que pirates a l’abordatge sense cap dignitat. L’espanyolització de Catalunya l’han causada aquesta colla de covards, gentola que han volgut fer negoci –i l’han fet- amb les nostres necessitats. Aquesta gent que entre la brometa i la pedanteria no donen mai la cara, tiren la pedra i amaguen la mà i són uns autèntics macarres de la moral. Sempre donant lliçons, sempre intentant-te parlar des d’una inexistent superioritat quan en realitat no són res ni són ningú, basen el seu prestigi en donar-se la raó entre ells però fora del seu cercle viciós i llefiscós de tarats ningú no els reconeix res perquè res del que han fet té cap mèrit ni cap interès ni cap importància. Ells han espanyolitzat Catalunya i l’han rebaixada i l’han humiliada. Totes les vegades que han callat, totes les vegades que en lloc de dir i d’escriure la veritat han preferit quedar bé amb qui podia assegurar-los un d’altra banda miserable rosegó de pa. Han estat un autèntic càncer per a Catalunya, fent passar la humiliació per centralitat i la renúncia per moderació. Toreros de toros morts, bufons de la literatura, cap rastre de cap sentit de l’honor, cap idea de la més mínima altura. La seva estratègia ha estat sempre intentar extrapolar llur tara terrible a la nació, i que tot fos tara, a fi i efecte que els estranys acabéssim semblant els normals. Viuen en caus d’immundícia i el seu únic projecte és el mal. Són la perfecta metàfora d’aquest govern nou.