Criteri

Un dels recents comentaris en el blog m’ha fet reflexionar sobre la necessitat d’una resposta més àmplia que un simple comentari. Ja vaig escriure anteriorment:

“-Comencem a tenir la sensació que se'ns exigeix com a treballadors d'una empresa (ara que hi ha la moda de comparar l'escola amb una fàbrica) en la que traiem un producte de cada cop més baixa qualitat al mercat.
El sistema és modificable. L'actitud dels mestres costarà molt. S'ha perdut la confiança en l'empresa. Ha canviat tants cops de mans, de gerents i de polítiques que ja no sabem cap on anem. “

Hi podria afegir, per als qui seguiran mantenint l’opinió mercantilista, que no totes les escoles poden seleccionar -per normativa- la matèria prima. Però molts d’ells ja ho saben i ja els està bé que sigui així. Ells sí que saben cap a on van. Van cap al manteniment de l’actual situació. Però l’actual situació no es manté , sinó que evoluciona. I l’evolució va en el sentit d’empitjorar el sistema educatiu en general. Per molt que el sistema educatiu en el nostre país estigui dividit, aquelles influències que el degraden venen de l’exterior del propi sistema. Per això no he parlat mai, ni que ho hagi pensat, sobre el comentari que em van fer en l’anterior entrada del blog: “-bona part del desastre de l'ensenyament ve que el 90 per cent dels ensenyants són dones”. Sobre aquesta percepció se’n podria fer un estudi. El percentatge d’homes sembla, per sensacions personals, que sí que hagi disminuït. I potser ha estat així a partir dels anys setanta amb una major entrada de dones en el mercat laboral, i millors ofertes de feina per al sexe masculí. Però si es cregués necessari equiparar-ne la participació, amb “discriminació positiva” cap els homes només caldria reglamentar-ho i esperar uns 20 anys a assolir la paritat. Però això no era així als anys vuitanta. Hi havia més participació masculina i els resultats en acabar l’E.G.B estaven sobre el 52% d’obtenció del Graduat Escolar que significava aprovar totes les assignatures en acabar vuitè curs, a l’edat de 14 anys ( el que seria ara 2on d’E.SO.)

També em diu l’amic blocaire que “el problema el trobaríem en la pèrdua de valors” . Aquí si que sembla que compartim una possible influència externa al propi sistema educatiu. Hi puc estar d’acord si expliquem qui ens fa perdre uns valors i guanyar-ne uns altres. Jo, personalment , només he perdut uns valors que creia assolibles i el pas del temps me’ls ha anat modificant. Els valors fonamentals que tinc ara crec que coincideixen amb els que tenien els meus pares fa uns seixanta anys. Entro a l’escola on hi ha el meu lloc de treball, que és l’aula, intentant ser un exemple de rectitud, respecte i divulgació. Molts dels aspectes, opinions i reflexions sobre l’ensenyament ja els he escrit en posts anteriors, els enllaço a baix. Però hi ha una frase, també de l’esmentat comentarista :”-No diuen molts que el juliol és per formar-se?” que em provoca una justa resposta: Si. Naturalment ho diuen molts. Ho fan pocs. I menys encara s’ho creuen. L’explicació és senzilla, i té a veure amb el desastre del model de formació dels mestres al nostre país. El primer any de treball en una escola de primària vaig intentar dur a la pràctica un treball que m’havien valorat com a excel·lent a l’escola de magisteri i que va resultar del tot impracticable. De manera que vaig considerar que havia de seguir formant-me com a mestre a base de l’experiència personal. I així va ser. Un mestre hauria de tenir els mateixos coneixements que se li exigeix a un alumne de 6è curs (amb uns 12 anys). I no en té ni tant sols els mínims (amb poquíssimes excepcions). I em refereixo, per evitar dubtes o males interpretacions, a les matemàtiques, al català, al castellà, a l’anglès, a la música i a les ciències naturals i socials. Si l’examen final de totes aquestes matèries només l’aprovaria un 5% dels mestres actuals, com podem esperar que en la formació que es fa al juliol, o la que es fa durant el curs (fora de l’horari escolar) on aprova tothom, serveixi per formar-nos? Si la formació no és selectiva, no serveix només que per passar l’estona i per una satisfacció personal, que ja va bé, però no canvia el funcionament de l’ensenyament.  Comparant, un altre cop, amb els metges, aquests reben una formació específica sobre una nova tècnica o un nou protocol, unes noves directius sobre un aspecte imprescindible per a la salut, com per exemple van rebre, fa uns tretze anys, en el moment de l’aparició de la malaltia de les vaques boges, sobre canviar el fil de sutura en les operacions. S’havia de substituir el d’origen animal (crec que era de budell) per un altre de sintètic, per evitar possibles infeccions de la malaltia. Quina formació específica hem rebut sobre les eines informàtiques? És millor el Windows, l’Apple o el Linux? Quan vaig fer durant uns anys de formador de mestres, en noves tecnologies i audiovisuals, no se’m va facilitar mai un ordinador portàtil. Quan els més avançats en l´ús de l’ordinador feia dos o tres anys que féiem servir com a processador de textos el Wordperfect, a les escoles va arribar el Framework, programa rudimentari i obsolet de feia anys. Va ser substituït per un altre (Ami Pro) digne de passar a la història dels maldecaps i pèrdues de temps per les seves limitacions i en intentar recuperar els arxius des d’altres processadors més “populars”. Finalment, quan ja fèiem servir el Word en les versions més actuals (Word 2002), arribà a les escoles el Word 1997. I encara no n’ha arribat cap versió més actual. Ni arribarà, perquè la darrera política del Departament, va ser la d’implantar el Linux. I el processador que incorpora, el Open Office, no resulta, pel que m’han comentat molts companys , una eina millor que el Word. Ja hi vaig perdre moltes hores intentant trobar alguna de les funcions que jo realitzava senzillament en el Word ( com per exemple escriure en vertical, o horitzontal girat 90º, dins d’una casella d’una taula, i va resultar que no es podia fer. Suposo que ja estarà millorat. Però ara mateix no sabria escriure aquesta entrada amb un ordinador amb Linux, ho vaig intentar. A l’escola em deixaven un portàtil que ens ha entregat aquest curs el Departament però no em reconeix el mòdem USB que estic emprant ara mateix en un Windows i que m’ha reconegut en dos minuts sense més problema. En un moment en que encara em preocupava per si un sistema operatiu podia ser millor que un altre vaig topar amb un blog, divertit, sobretot sinó sou usuaris del Linux:? El blog de los que se pasan linux por los huevos . No vull encetar una discussió sobre temes informàtics, només era una reflexió per tal que vegeu la relativitat de les directrius que ens arriben del Departament. Relativitat a cops basada en la mateixa consideració de la pedagogia com a ciència, sotmesa a corrents i opinions molt sovint oposades. Però el que em dol és veure els milions de diners malgastats en el que jo anomeno la política dels pals de cec. Per no parlar simplement de la corrupció que intueixo que hi ha en l’adquisició dels nous materials. I dels molts exemples que podria posar, només en poso un: com és possible, segons vox populi, que el Departament rebutgés, ja fa uns 15 anys, un programa de gestió d’escola ( el vaig veure i semblava prou eficaç) fet per un mestre, valorat en uns 8 milions de pessetes, i se’n gastés 400 en el tristament famós i abominable “Winpri”, que tants anys de maldecaps i pèrdues de temps propi i burocràtic ens va procurar.

Sobre els “tres mesos de vacances”, només us puc dir que són dos Juliol i Agost, i les de Setmana Santa i Nadal. Per no repetir-me us enllaço les altres entrades sobre l’ensenyament que he realitzat:

El Saure
Joves delinqüents
En aquesta parlava sobre funcionaris:
La policia. Els mossos

A la foto, un passeig per la costa, prop de Torredembarra, aquest juliol. (2.5 s d'exposició a pols) Clicar la foto per veure més ampliacions.